Jo de major vull ser Fermí Jiménez

informació obra


EL Pont flotant és una jove companyia valenciana que sempre ha sorprès en les seves anteriors produccions presentades, tant a tàrrega com també a la Sala Beckett de Barcelona. És un teatre molt pròxim, d'una realutat que traspassa i desarma. Des de la quotidianeïtat, fan retrats cínics de l'avui.

Companyia:
El Pont Flotant (Com. Valenciana)
Autor:
El Pont Flotant
Intèrprets:
Àlex Cantó, Jesús Muñoz
Il·luminació:
Àlex Cantó i Marc Gonzalo
Escenografia:
Joan Collado
Sinopsi:

"Jo de major vull ser Fermí Jiménez" parla de la necessitat de treballar en la societat actual, la imposició –generalment social- de dedicar més hores a treballar que a qualsevol altra activitat ociosa, lúdica, familiar, etc. De com no parem mai de construir, de generar, de crear, quan estem envoltats d'excedents, únicament que mal repartits. Es planteja irònicament la necessitat de temps lliure, en un temps en el que molta gent és l'únic que té.

"Jo de major vull ser Fermí Jiménez" és una oda als temps morts, a l'avorriment, a viure amb tranquil·litat i bon humor, a prendre's les coses amb filosofia i creativitat. És una oda a la vida, a gaudir de la vida, dels amics, de la família, de les aficions, de les coses que realment ens omplin. És un intent teatral d'emular Fermín Jiménez, un personatge que sap viure molt millor que ells.

Aquesta obra participa en la IV edició del cicle Complicitats que programa el Tantarantana amb teatres i companyies d'arreu de l'estat. 

Crítica: Jo de major vull ser Fermí Jiménez

21/09/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

La companyia Pont Flotant té un públic molt fidel a Barcelona que s'ha de moure de pressa per no perdre la pista de les poques ocasions que representen els seus muntatges a Barcelona. Amb Exercicis d'amor i Com a pedres ja van sobtar per aquest teatre oníric, juganer i quasi impúdic. Ara, dins del cicle de Complicitats del Tantarantana tornen amb aquesta peça que segueix conjugant amb primera persona, entre la infància i el desig de canviar la vida actual i el futur. Si fa o no fa, com un adolescent però en el cervell i el cos d'un adult, pare de família, que somnia en jugar a relliscar pel parquet. I que provoca enveja a tothom. Contradiccions vitals com aquella que confessen: "el meu pare deia que quan em veia al bressol li venien ganes de treballar molt, tot per a mi i el meu germà; ara, quan em miro el Marc, no tinc cap ganes de treballar". Perquè prefereix quedar-s'hi observant-lo, gravant-lo, jugant, perdent meravellosament el temps tot compartint raigs de sol mandrós del matí que es filtren per la persiana. Aquests dos personatges, que no són més que els actors, desgranen un espectacle de prop de dues hores, símplement, fent repàs del seu entorn, agafant i observant les agendes dels seus amics d'anys enrere. Hi ha qui es marca la data del dia del casament. La seva parella ha deixat el full en blanc. Què pot implicar tot plegat? En el fons, una contínua pregunta "si jo de major vull ser Fermí Jiménez (el del títol, que esdevindrà real en video i amb trucada telefònica en directe) perquè no ho abandono tot, com ell?" En el fons, el que desitgem tots és tenir una ànima lliure a la que envejar i riure-li les excentricittats des d'una còmode i conformista quotidianeïtat. Seria un espectacle magnífic si s'estalviessin la reflexió en veu alta, perquè n'hi ha prou amb seguir la seva biografia per entendre aquesta paradoxa de voler ser lliure però lligar-se a la burocràcia administrativa per sobreviure en aquest món capitalista.