Un home necessari es debat entre la veritat i la mentida, lluitant per tal que el seu únic interlocutor vàlid no l’abandoni per sempre. La figura de l’apòstol traïdor Judes Iscariot en la trama èpica de la Passió, mort i resurrecció de Jesucrist ha fet córrer rius de tinta i de pintura al llarg dels segles, esdevenint el símbol per antonomàsia de la maldat, el càstig i el suïcidi. Almenys gairebé sempre ens l’han presentat així.
Vist el dimecrs, 17 d'abril de 2019 a la l'Escenari Joan Brossa, sala Palau i Fabre
La primera cosa que cal dir, abans de res, és que l'opinió que donaré de l'espectacle està 'contaminada' per una circumstància totalment aliena a la companyia i a tots els que intervenen en l'espectacle: a la Sala Palau i Fabre de l'Escenari Joan Brossa, com a mínim durant aquesta funció, i entrava un soroll molt molest de remor de gent, tipus 'estem de festa i de xerrera' que la persona de la sala a qui vaig preguntar em va dir que venia del carrer.
És una llàstima, perquè una obra de teatre, que ja de per si necessita d'absència de sorolls i elements que distreguin públic i actor/s, és especialment evident en una obra com aquesta, que necessita un alt grau de concentració i silenci.
Es tracta d'un monòleg, on Judes Iscariot parla amb el seu estimat Jesús de Natzaret, posteriorment a la seva mort i resurrecció. Tot comença amb un seguit de justificacions del 'que ha fet', convertint-se de mica en mica en un seguit de retrets i atacs, etzibant que ell ha fet més pel Mestre que cap dels altres deixebles, a qui va retratant amb menyspreu. Però el moment interessant de debò, és quan revela determinats aspectes del que va passar després de la crucifixió, que d'haver-se sabut (i això si aquest 'traïdor' diu la veritat) podrien haver canviat la història d'una part important de la humanitat, de fet de tota, tenint en compte de l'impacte del Cristianisme aquests darrers 2.000 anys.
El text està filat de forma correcta, i ens porta on l'autor volia. De fet, depenent de cada espectador, potser més enllà i tot, fent un enllaç a temes tan actuals com les teories conspiranoiques (que neguen qualsevol casualitat en els esdeveniments, atribuint tot el que passa a un pla d'algú), o el control de les masses a través de la informació i la mentida -que tot es barreja per manipular-, o fins i tot a què els 'culpables' de la història potser tenen una altra versió dels fets...
I no vull oblidar-me de dir que pot ser un text críptic i difícil de seguir per a aquelles persones que no tinguin un coneixement mínim dels evangelis de la història sagrada, cosa que a les noves generacions i a persones d'altres cultures pot venir-los molt de nou.
Sigui com sigui, considero el text amb un registre més literari que teatral, o potser és que David de Julio, l'actor que l'interpreta sembla que 'passi' lletra, això sí, amb una partitura ben escrita i interpretada, però que no sembla sortir de l'ànima d'un home turmentat, i a més traït per qui més confiava. Moments que formalment queden molt 'de qualitat' teatral, però que han de sortir amb una certa dosi d'autenticitat d'aquella persona que tenim al davant, amb un conflicte amb el qual hem d'empatitzar. Ara crida, ara es remou, ara passa d'un lloc a l'altre de l'escenari, jugant amb un seguit de llums repartides per l'escena, que tampoc sabem ben bé quin ambient ens volen dibuixar. Tampoc us penseu amb tot això que no és una obra força interessant. Però és una llàstima no prendre una pausa i dir les coses tan importants que diu sense que veiem el mortal ple d'humanitat que el text ens dibuixa. Per contra, cal destacar la qualitat vocal del David, que em va portar a pensar que portava micròfon, quan en realitat fa ressonar la seva veu com en dugués un.
Aquesta dramatúrgia és un treball de final de carrera de l'Institut del Teatre. No m'estranya, acompleix tots els requeriments d'una bona obra, segons l'ortodòxia d'aquella casa. Però després ha de fer emocionar al seu públic. Cosa que aconsegueix a mitges (que ja és!) i especialment a la segona part, on l'agosarat plantejament segur que hi té molt a veure.
I per acabar, dir que algunes persones conegudes l'han vista i me n'han parlat bé, cosa que em reafirma en què el cas que ens heu de fer als crítics ha de ser sempre relatiu, i cal que veieu les coses amb els vostres propis ulls.