JURA DE BANDERA: Díptico por la identidad

Dansa | Nous formats

informació obra


Autoria:
Nazario Díaz, Juan Diego Calzada, Manuel Rodriguez
Il·luminació:
Ana Rovira
So:
Óscar G.Villegas
Producció:
Vértebro
Intèrprets:
Manuel Rodriguez
Sinopsi:

Jura de bandera pren com a punt de partida l’Europa del segle XIX, aquella Europa on apareixen els primers nacionalismes i comencen a instaurar-se les polítiques de normalització dels cossos. Dos segles després, mentre l’Estat/tòtem segueix sofisticant els seus instruments de govern, la diversitat és inqüestionable. Identitats analògiques i digitals evolucionen davant la impossibilitat de ser aglutinades en identitat nacional o eslògans fixos; el que avui anomenem Estat podria no ser altra cosa que un extens tros de terra on la nostra coexistència no requereixi de la seva legitimitat, un panorama de ‘pluridentitats’ en fuga, un oasi on la radiografia de la nostra herència es faci present.


Crítica: JURA DE BANDERA: Díptico por la identidad

03/02/2019

Falta tònner

per Jordi Bordes

Evidentment, és una proposta provocadora. Que vol reivindicar, com ja va fer a Dios tiene vagina  la diversitat sexual. Fer un pas més. Sense xarxa. Fins aquí, tot molt legítim. La representació és nul·la perquè, al principi, es pronuncia una mena de conferència improvisada prou eloqüent (sobre com es fan servir els mecanismes instintius de l'enamorament per vendre productes i idees; sobre el perill individual i col·lectiu en la dissolució d'un grup) i, tot seguit, es dóna lloc a la projecció de preguntes projectades a la pantalla. Res més. Només, en tot cas, un fum i un fil musical que és l'himne de l'Estat espanyol. Una impressora de grans dimensions conclou el show (?). 

Una comunitat es construeix a partir de l'empatia amb el veí. Una identitat es cou a foc lent, a partir d'experiències, de revelacions, de pensaments... Les manifestacions populoses (himnes,cantarelles....) en les finals del Mundial són una arma molt potent que aclapara els matisos de les identitats individuals. Pero sembla massa obvi. No calia fer una acció performativa per a donar a conèixer aquesta tesi. I la sexualitat és tant o més íntima com els pensaments. A què treu cap provocar posar personatges polítics (o qui sigui) en primera filera en aquesta vomitada de rèpliques a pantalla?  Dóna la sensació de ser una broma canalla per a la seva tribu. Potser es pensen estupendos. Potser ho són. Però no donen eines per a fer-se entenedors. I ens queixem quan un creador explica què pretenia fer amb la seva obra, abans de representar-la. Que és ben bé el que passa en aquesta acció. El que més clama el cel és que, al final, el discurs inicial poc té a veure amb els salts de pantalla. Potser té discurs, però li falta tònner. Potser té argument, però tot queda esquitxat amb una gamberrada frívola.