Síria 2017. En una ciutat de cendra on ha caigut la lluna, Khâlid, de 5 anys, lluita i es baralla per no perdre la innocència. Khâlid vol dir etern. Khâlid és el nom que li van posar poc abans de néixer, poc abans de saber que seria una nena. Les nenes no poden anar a la lluna, les nenes no poden ser astronautes.
Una nau estratosfèrica es disposa a allunyar-se de la terra. És un coet d’última generació capaç de transportar-te direcció a la lluna, allà on s’acaba el temps i tot és possible. Allà on pots volar. L’heroi cosmològic pilota per l’espai, però l’espai no fa soroll, només a les pel·lícules.
Com un mirall de La vida es bella. Khalid, una nena amb nom de nen construeix una lluita entre planetes,. amb l'ajuda del seu pare, per entendre les conseqüències d'una guerra. Ella imagina que ´vol ser astronauta i pacificar l'espai. La pols de les bombes, la lluna sempre impertorbable de les nits, les cuques de llum i els pares són el petit mòn d'aquest nen que celebra com la mare "Li està fent un germà", dins de la panxa, creixent. No entén la desaparició dels seus companys, com en Hassan Només veu que cremen la roba fora, pr esalfar-se i per fer desaparèixer el seu dolorós record. Ell és una fortunat perquè té un avi sense cames, inventor, i un pare astronauta. La seva mare, en canvi, li fa passar per les obligacions de supervivència (per resar abans de sortir de casa). Ella ha vist de lluny els extraterrestres, de color verd, amb una estranya trompa i un sol ull. Fan un soroll espantós i, al seu pas, la ciutat queda en runes i plena de fum.
En un treball similar al de la Companyia Solitària amb espectacle homònim (Beca Desperta 2012, de la Nau Ivanow), el món interior de Khalid està carregat de poesia, de metàfores precioses per decodificar les estampes més cruels d'una guerra, impune violència. Des d'aquest racó vulnerable i delicat, la mort pot arribar a ser una estampa preciosa. Enmig de la devastació, el nen (i la proposta escènica hipersensible escrita i dirigida per Helena Gràcia) creu en la màxima "Hi ha mentides que són millor que la realitat".
Les actrius Aina Balasch i Adriana de Montserrat té el complex repte de fer senzill el quadre de violència. De conviure-hi sense perdre els ulls d'una notable candidesa. De mirar la mort a la cara, com si fos una pel·lícula que es pot deixar de veure,apagant la tele. En la seva excursió (un exili desesperat) reboten altres muntatges con el Fando y Lis de Fernando Arrabal, o el Dies feliços de Beckett. O com el Yes, potser, guanyadora de la primera edició de Mikro Teatre de l'Akadèmia que posteriorment, va tenir la seva versió de durada convencional.