L'home de la flor als llavis i...

informació obra



Autor:
Luigi Pirandello
Direcció:
Mario Gas
Intèrprets:
Àlex Casanovas, Montse Guallar, Xavier Ripoll
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Escenografia:
Sebastià Brosa, Paula Bosch
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Lluís Serra
So:
Orestes Gas
Caracterització:
Helena Fenoy
Sinopsi:

Peça clau del dramaturg italià Luigi Pirandello: L’uomo dal fiore in bocca. Aquest prolífic autor sicilià d’entreguerres i Premi Nobel l’any 1934 assenta les bases del teatre italià modern combinant intel·lecte i passió a les seves obres.

Crítica: L'home de la flor als llavis i...

03/01/2021

L'ordre de factors no altera el producte

per Jordi Bordes

La proposta de Mario Gas a l’Akadèmia no amaga que, a més del conte tràgic de L’home de la flor als llavis i... hi afegeix altres elements que el complementen. En realitat, en l’obra primer serveixen aquest farcit i, al final, el plat principal. D'entrada, sona estrany entendre la importància de la relació entre dos actors (una diva primera actriu i musa del propi Pirandello i un actor seductor i espontani que ha anat saltant la seva vida laboral d’actor amb la d’acomodador de cinema, i cambrer en locals de prestigi), però sembla oportuna l'acrobàcia dramatúrgica finalment. Així es pot acabar amb la intensitat pirandelliana.

El mateix Àlex Casanovas podria ajudar a acomodar el públic a les noves grades del teatre per poder integrar, d’alguna manera, els espectadors en la trama. Ruggero Servi és un home orgullós de sí mateix , tot i que es conscient que la seva carrera ha estat, més aviat, de pega. Marta Abba (Montse Guallar) és una actriu satisfeta de la seva carrera, que necessita unes empentes de melancolia per recordar el seu venerat i estimat Pirandello i també que s’ha vist temptada per la vida desordenada i optimista de Servi. Mario Gas recupera cartes entre l’actriu i el dramaturg, que els dóna com a personatges històrics. De Servi, en deixa un rastre molt més ambigu. En tot cas, és necessari per contrastar l’epistolari platònic. I perquè, al final, Casanovas faci el paper protagònic de L’home a la flor als llavis. Aquella sensació de pagat de sí mateix es torna en un abisme; se sap que es mor i no vol renunciar a viure, i a deixar testimoni de vida en els desconeguts. També en aquest Pirandello (cabriola dramatúrgica de Gas, de nou) que ha perdut el tren. Xavier Ripoll encarna el protagonista, amb una caracterització molt afinada. El personatge de Ripoll és, més aviat lacònic. Sí que observa amb intensitat (dona focus al company/a d’escena) i escolta amb avidesa.

La representació de L’home de la for als llavis (amb una dramatúrgia molt diferent a la de Carlota Subirós a on Lluís Soler dialogava amb el moviment coreogràfic de Jordi Oriol per tota l’extensió (quasi infinita) de la Biblioteca de Catalunya. L’Akadèmia es va obrir reivindicant l’espai buit, amb les entrades i les escales sovint integrant-les al muntatge. A l’Akadèmia es volia primar el treball preponderant d'actor. Ara, aquesta posada en escena l’anul·la perquè hi situa un fons que tapa escales i galeries. El pes dels actor segueix sent molt important, deixant rastre en cada detall que va arrodonint la trama i donant posibles raons a la desesperació a les formes quasi violentes del personatge amb la seva dona, que el voldria al sofà i manta per cuidar-lo i que desitja morir amb ell. Un amor tràgic que ofega el protagonista del conte però també aquell Pirandello de la infància amb uns pares que li havien dissenyat la carrera sense ni preguntar-li (i que ell se’n va escapolir en la primera oportunitat que va trobar).