Un fantasma recorre tota l’estona el noble i privilegiat edifici en el qual Maria Sandoval té la seu de la seva prestigiosa agència literària, i aquest fantasma és el de Carmen Balcells. Tal i com diu el mateix Sergio Vila-Sanjuán , l’ofici amb el qual la fictícia Sandoval ha viscut molts i molt grans moments de glòria, ha estat exercit molt sovint per dones que han deixat i continuen deixant petjada en el món de les lletres gràcies a la seva capacitat per a descobrir i potenciar nous talents, tenir molta cura dels talents ja consagrats que figuren en la nòmina de la seva agència, i modificar quan cal les normes per les quals es guien les editorials i tota la infraestructura comercial que es mou darrera un llibre imprès, o editat via ebook (una via poc transitada per la veterana Maria; ella sap molt bé que la textura física d’un llibre resulta irreemplaçable). Però encara que la Sandoval hagi estat construïda partint de diversos models, les picades d’ullet que el seu personatge li dirigeix a la Balcells, són constants, i les referències al paper que la Balcells va saber jugar des de la ciutat de Barcelona a l’hora de projectar a nivell mundial el boom que la literatura hispanoamericana va viure a partir dels anys 60, ens surten constantment al pas. Com ho fan també els paral·lelismes entre el fort caràcter de la Sandoval ( al cap i a la fi, si no et poses forta, no pots sobreviure en aquest ofici ) i el llegendàriament tempestuós tarannà del qual la Balcells en sabia donar bones mostres, per molt acollidorament protectora que es pogués mostrar tot seguit amb la seva colla d’autors amb Premi Nobel inclòs, o amb bones possibilitats d’obtenir-lo.
També la Sandoval pot presumir i presumeix de Nobel: el va guanyar el més cèlebre ( i més rendible, tot cal dir-ho) dels seus afiliats, l’escriptor xilè Tomás Trenor , la joia de la corona de la seva agencia. I una bona agent literària, fins i tot ha d’exercir de vegades d’empleada d’una agència de viatges que controla cada detall dels desplaçaments dels seus clients. Així és justament com se’ns presenta la Sandoval , ficada sota la pell d’un Lina Lambert que en aquest cas torna a exercir funcions de directora, un ofici que ja va practicar en aquesta mateixa sala a l’estupenda “Talking Heads”, tot i que en aquell cas el compartís amb les seves companyes de repartiment, Imma Colmer i Lurdes Barba. El cas és que la Sandoval se’ns apareix a la primera escena de l’obra molt pendent del vol transoceànic que ha de conduir Trenor cap a Madrid, on l’il·lustre autor té programada una trobada amb el president del govern espanyol. Però la Sandoval està pendent també d’una altra visita: la que es disposa a fer-li la seva antiga empleada i ara dinàmica responsable de la seva pròpia reeixida agencia literària, la impetuosa Victoria Borrell encarnada en Alicia González Laá. I no és estrany que Vila-Sanjuán reconegui que en el cara a cara d’aquesta trobada, s’hi pot trobar un cert regust al que tenien la Margo Channing i l’Eve Harrington de la magistral pel·lícula “Tot sobre Eva”: com en el cas d’aquelles dues actrius, també aquestes dues ambicioses dones venen a representar dues generacions diferents , i també la més jove, pugna d’alguna manera per ocupar un espai tan mític com el que ve ocupant des de fa molt de temps (massa temps, potser?) la més veterana. Això sí: a diferència de la Margo, a la qual tant li costa acceptar les marques del pas del temps i encara interpreta a l’escenari jovenetes que podrien ser les seves filles, la Sandoval sembla molt conscient del final d’etapa en el qual es troba, i fins i tot parla de la seva decadència física amb un cert exhibicionisme, ves a saber tu ( amb aquests personatges, mai se sap) si un xic calculat. Però al cara a cara d’aquestes dues, constantment interromput per les trucades telefòniques, cal afegir-li un tercer personatge , el de la una mica dipsòmana senyora baronessa propietària d’aquest edifici, i les interrupcions de la qual cal acceptar resignadament, per tal d’evitar que augmenti l’import del ridícul lloguer que cobra per un espai que només presenta un sorollós problema: les campanes de l’església del costat no solament marquen les hores, sinó fins i tot els quarts. I per cert que, campanes a banda, l’acurada escenografia de Josep Iglesias torna a demostrar l’elegant versatilitat que pot adquirir aquesta sala, i de la qual en dona constants mostres.
A partir d’aquí , ja tenim ficats a l’agencia tots els elements d’una comèdia amb escapades dramàtiques que guarda dins seu també algun que altre gir argumental amb sorpreses incloses. I que el seu autor construeix com un hàbil instrument per tal d’anar parlant de pas de les funcions, manipulacions, jocs bruts i jugades netes que ha d’exercir una agència literària si vol seguir lluint una cartera plena d’autors i autores capaç d’aconseguir que els lectors i les lectores facin cua davant d’ells quan arriba la jornada de Sant Jordi. I certament, ha estat molt oportú que l’obra s’estrenés just quan la ciutat i tot el país s’omple d’estands farcits de llibres , a l’espera que les vendes d’enguany , superin encara més les de l’any anterior. La Borrell i la Sandoval, representen també en aquest sentit dos models una mica ( o potser no tant?) diferents de com arribar a ocupar els llocs més alts a la llista dels Best-Sellers. La més jove, no dubta per assolir els seus objectius a recórrer a les novel·les que projecten ombres eròtiques susceptibles de provocar somnis humits, com aquells que van projectar al seu moment les ombres de Grey. La més veterana, per contra, afirma amb orgull que la seva batalla “no ha estat mai pel poder o pels diners sinó per la cultura”. El cas és que , i malgrat les interrupcions provocades per les emprenyadores campanes destinades a tenir un paper important en tot plegat, i l’emprenyadora i descarada baronessa sempre disposada a anar de copa en copa, Vila-Sanjuán va deixant caure molts apunts sobre un món literari que coneix més que bé en primera persona. De vegades, no pot evitar que aquests apunts servits sovint amb no poca ironia , i aquest entramat de velles enveges i vells comptes pendents , resultin una mica previsibles, tinguin alguna cosa de calculat manual . I que les reaccions i les frases que es llencen l’una a l’altra aquestes dues agents, tot i resultar efectives ,semblin quedar-se una mica a l’epidermis, mentre que la senyora baronessa passa per l’escenari exercint funcions de McGuffin , però acaba semblant un personatge massa inexplorat. També la direcció de la meva admirada Lambert, mostrava encara a la funció a la qual vaig assistir ( la tercera programada) certes vacil·lacions i caigudes de ritme , probablement ara ja esmenades. Però , amb tots els ets i uts que ens surtin al pas, el cas és que som davant un bon espectacle , que resulta ser també un complement ideal, per tal d’introduir noves mirades a la visió que tenim d’una jornada com ara la de Sant Jordi, sense que aquestes noves mirades potser menys idealitzades , alterin per a res la passió que sentim pels llibres tant nosaltres, com les grans agents literàries fetes amb la pasta de la qual han estat fetes la Sandoval, la Balcells... i la mateixa Borrell.
