La banqueta

Teatre

informació obra


Els principals reclams de la proposta, a més del propi text intel·ligentment còmic, és a la fitxa artística. Paco Mir és un mestre del gènere, sabent donar el ritme necessari per atrapar l'espectador. I Pep Ferrer i Ricard Borràs coneixen el tempo de les pauses per provocar la catarsi més divertida amb el públic. Per a un gran tipus de públic.
Autoria:
Gérald Sibleyras
Intèrprets:
Ricard Borràs, Pep Ferrer
Direcció:
Paco Mir
Adaptació:
Paco Mir
Traducció:
Ricard Borràs
Interpretació musical:
Manuel Martínez del Fresno (violoncel)
Escenografia:
Paula Bosch
Il·luminació:
Justo Gallego
Vestuari:
Anna Güell
Ajudantia de direcció:
Gilbert Bosch
Producció:
Botarga, Vània Produccions
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

Un paisatge idíl·lic, un entorn pacífic i relaxant i unes muntanyes de somni són, segur, el millor lloc per preparar una gira de concerts pel Japó. Ho han pensat Pau i Vladimir (Ricard Borràs i Pep Ferrer), els dos protagonistes d’aquesta peça teatral nascuda de la ment del dramaturg francès Gérald Sibleyras. O potser l’autèntic protagonista és la banqueta que tots dos utilitzen en els seus concerts de piano a quatre mans? Per aquest petit seient que tots dos comparteixen i que cada cop es torna més i més minúscul, passa bona part d’una història en la qual els fantasmes d’una relació professional i personal de vint anys de durada surten a la llum. Ni la calma ni el silenci ajudaran, ans al contrari, en les divertidíssimes topades de dos intèrprets que ens faran riure de valent amb un humor d’alta volada.

Crítica: La banqueta

04/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Toni Puntí

Tenim un text efectiu, dos bons comediants damunt de l'escenari (Pep Ferrer i Ricard Borràs) i un director (Paco Mir) que té sentit del ritme i de la comèdia. Però hi ha una mena de "déjà vu" en "La banqueta" que fa que, potser, arribi massa tard a la cartellera. Després de veure comèdies franceses com  "Arte" i "Un déu salvatge" (que tenien més "profunditat") i també "El nom" (que era més divertida), "La banqueta" ens queda una mica curta. El gran mèrit de la comèdia és la capacitat d'extrapolar la situació dels dos protagonistes, dos pianistes sense piano, a qualsevol relació de grup o de parella personal o professional.