Si us entusiasma la Bossa Nova, de ben segur que el nom de Helô Pinheiro us resulta ben familiar, i que només llegint-lo ja us ve immediatament al cap la imatge d’aquella noia de 17 anys lluint bikini a la platja de Ipanema que va inspirar un dels temes més emblemàtics d’aquest estil musical. Un tema que, d’altra banda, coneix fins i tot qualsevol persona que no hagi sentit a parlar mai de la Bossa Nova ( si això fos possible), tenint en compte que està considerat com la segona cançó més escoltada de tots els temps, tot just darrera del “Yesterday” de The Beatles. Sí: la Helô (Heloísa de naixement) és segons la versió oficial aquella “Garota de Ipanema” que el music Antönio Carlos Jobim i el llestrista i poeta Vinicius de Moraes veien passar embadalits cada dia camí de la platja d’aquest barri més aviat de classe alta de Rio de Janeiro, mentre ells seien a la terrassa del bar Veloso intentant donar-li partitura i paraules - entre whisky i whisky- a una nova cançó. Corria l’any 1962, els dos compositors estaven treballant llavors en la creació d’un musical escènic, i la presencia diària d’aquella noia va resultar decisiva per a que a Vinicius li vingués al cap allò de “Olha que coisa mais linda/ Mais cheia de graça/ É ela menina...” que poc després popularitzarien per tot el món les veus d’Astrud Gilberto i Frank Sinatra.
I a tot això, cal dir que la Helô , tot i afirmar que llavors era una noia molt tímida a la qual la popularitat no buscada que li va caure al damunt quan tothom la va començar a identificar com a la protagonista del tema la va desbordar força, després en va saber treure bon partit de la sobtada celebritat. D’això en dona bona prova la seva trajectòria com a model, el fet d’haver estat dues vegades “Brazilian Playboy Playmate” ( la segona, als 58 anys i en companyia d’una neta) i la cadena de boutiques dedicades a la venda de bikini que va fundar posant-li el nom de la cançó (quelcom que, d’altra banda , li va causar després una demanada judicial). Per cert, avui la Helö és una encara ben popular i jubilada dona de negocis de 75 anys que , fidel als orígens familiars ( els pare era tot un general, i la mare lluïa amb orgull les seves idees ultraconservadores) recolza de totes totes la presidència de Bolsonaro.
Com veieu, la Helô és un personatge ben digne de protagonitzar algun dia el seu propi musical. Però de moment, qui el té ja és la veritable noia de Ipanema, la que no surt a les versions oficials que expliquen l’origen del tema; la que ens descobreix aquest espectacle que forma part de la llista dels que es van quedar a punt d’estrena quan el virus ens ho va capgirar tot. Un espectacle que ara l’Aquitània ha pogut recuperar per tal de donar-li un toc de Bossa Nova a aquest final d’estiu: si per casualitat teníeu planejat fer un viatge a Brasil que s’ha quedat pendent per culpa de les circumstàncies, aquí teniu una petita compensació.
I el que ens descobreix José Luís Sánchez ( que a banda de ser l’autor de l’obra, la protagonitza posant-se sota la pell de Vinicius de Moraes) és que la veritable noia de Ipanema, arribada la maduresa, s’assembla molt a una Assumpta Serna que entre una cosa i una altra ( les pelis d’Almodóvar, Berlanga, Bigas Luna o Varda, els episodis de “Falcon Crest”...) portava dècades sense pujar a un escenari, tot i haver format part al seu moment de la companyia Dagoll Dagom, o haver actuat al Grec 78. I el que ens descobreix també Sánchez , és que aquesta noia de Ipanema, mai de la vida votaria Bolsonaro. De fet, la primera escena de l’obra ens la presenta muntant-se una manifestació en solitari a l’aeroport de Rio lluint una pancarta en la qual està escrita la paraula “¡Basta!”. I com això de manifestar-te en pla unilateral presentant a més a més una reivindicació tan inconcreta no està massa ben vist, un improbable comissari brasiler que s’assembla molt a Toni Sevilla decideix detenir-la i fer-li un interrogatori. Sí, heu imaginat bé: d’aquest interrogatori en sortirà en forma de flashback el que va passar de debò aquell estiu del 1962. I gràcies a ell, descobrirem també la intensa història d’amor viscuda per la noia ( que a l’obra té 19 anys) i el poeta ( casat, i a punt de complir la cinquantena) . Per cert, i encara que això vingui a trencar una mica el romanticisme del moment : tot i que a l’obra es parli únicament d’un matrimoni anterior de Vinicius, sembla ser que el poeta va passar set cops per la vicaria. i que de tant casori en van néixer un mínim de deu criatures oficials . Donat el currículum amorós de Vinicius, no es descarten altres naixements extraoficials. En qualsevol cas : aconseguirà el pare d’ella prohibir aquesta relació a la qual s’oposa radicalment ? Serà l’amor capaç de superar tots els entrebancs, les barreres marcades per la diferència d’edat i els prejudicis socials ? Ja veurem. I mentre ho anem veient, anem escoltant de pas un seguit de bons temes emblemàtics de la Bossa Nova , que aquesta és de fet la veritable raó de ser de la proposta. Les agradables veus i les correctes interpretacions instrumentals aconsegueixen relativitzar l’esquematisme farcit de tòpics del llibret . O l’esforçat intent d’introduir en la “protesta” del personatge interpretat per Serna una mena de reivindicació feminista que provoca certa vergonyeta , de tan simple i plena de frases fetes com se’ns presenta. O el molt justet nivell interpretatiu que trobem a l’escenari quan deixen de sonar les melodies i cal donar-li una mica de força actoral al conjunt. O l’aspecte de nygui-nyogui que presenta aquest Rio escenogràfic. Per sort, les melodies i els excel·lents poemes musicals de Vinicius, aconsegueixen que l’ombra imaginaria del Pao de Açúcar s’imposi de tant en tant per damunt d’aquestes limitacions.
