A l’homenatge a Carmen
Amaya, estrenat sota el títol de La
Capitana, hi ha hagut de tot: una durada excessiva de temps (més de dues
hores); intervencions que han sabut a poc; fragant desigualtat en la categoria
artística i una gran sorpresa: la
presència inesperada dalt l’escenari de la La
Chana, la gran bailaora retirada dels escenaris, que s’ha volgut adherir a
l’homenatge demostrant que, com bé diu el refrany, “quien tuvo, retuvo”. Fent el senyal de la creu abans d’asseure’s i acompanyada per tres palmaores, la gitana catalana va fer un recital de bon zapateado,
amb temple i geni, que posà d’empeus a
tot el públic.
Una altra sorpresa, però
en aquest cas decebedora, va ser la part que inaugurà l’espectacle i que sota
el títol d’Anar i tornar, fa una
síntesi de la vida de l’Amaya amb un poti
poti entre flamenc, dansa contemporània i musical. Ramon Oller, com coreògraf no ha sabut posar
la peça a l’alçada que es mereix aquesta producció, com tampoc hi està la seva intervenció
com ballarí, ni la de Maricarmen García, doncs ambdós es veuen incapaços de salvar unes escenes que en
moments ratllen l’amateurisme, nivell que encara es fa més escandalós en la
intervenció dels sis ballarins que els acompanyen.
A partir d’aquí l’espectacle
fa un “subidón” fins la part final que
decau una mica doncs al ball de Jesus
Carmona, de sobrats dots artístics i d’una inquietud coreogràfica que el temps
segurament solidificarà, encara li manca sobrietat i rigor, i li sobra una
espurna d’exhibicionisme.
Com coreògrafa i bailaora,
Rocio Molina és espectacular. Sense allunyar-se de l’essència del flamenc, l’artista
malaguenya innova i executa un llenguatge a base d’uns moviments i frases
coreogràfiques que, en determinants moments, va deixar al públic sense alè.
Molina dibuixa a l’aire uns successió de gestos, alguns assossegats i d’altres plens de brio. Excel.lent també la intervenció
dels quatre homes que l’acompanyen a la guitarra, palmes i trombons.
Una classe magistral va
ser la intervenció del Grup Instrumental BCN 216 en la interpretació de l’obra que Joan Guinjoan va compondre, l’any
1986, en homenatge a Carmen Amaya. Sis musics del grup, sota una il.luminació suggerent,
van extraure dels instruments de percussió una sonoritat brillant i colpidora.
Un punt i a part es
mereix Mayte Martín, per la seva potent i nítida veu i per una senzillesa que omple l’escenari.
Acompanyada pel guitarrista Juan Ramón Caro, la cantant va recollir una de les
grans ovacions de la nit, després d’interpretar, entre d’altres, pals del
flamenc o Aquella Carmen, cançó dedicada
a La Capitana.
