A poques hores d’agafar el vol que l’ha de portar de tornada al seu país, la Sara seu a la porxada d’una vella casa colonial de la capital d’una illa tropical, on l’ha enviat l’empresa per a la qual treballa.
La Sara es defineix com una turista professional, ja que viu d’hotel en hotel i de restaurant en restaurant, redactant informes per a empreses turístiques i asseguradores del primer món. Al seu costat hi ha dues maletes: una amb l’equipatge i la segona amb alguns objectes personals que ha extret d’aquesta casa, aparentment abandonada, i on va viure el seu difunt marit, mort a l’illa en estranyes circumstàncies.
Després d’haver vist algunes fotografies que va fer el seu marit, la Sara ha perdut sobtadament la visió. Un home i una dona autòctons s’hi acosten, amb intencions inquietants, ambivalents i dubtoses, en què es fa difícil destriar el consol i de les pitjors amenaces. En el trànsit de la tarda fins a l’alba i en un procés de ceguera intermitent, s’aniran obrint clars i obscurs sobre la pèrdua íntima, la identitat i la petjada brutal i pertorbadora d’occident sobre aquest territori.
Amb La dona que perdia tots els avions, Josep Maria Miró va obtenir el 2009 el XXXIV Premi Born de teatre que concedeix el Cercle Artístic de Ciutadella.
No és ben bé una obra de teatre. No ho és encara. La dona que perdia tots els avions és, de moment, una activitat que proposa el TNC al voltant de l’obra Fum. En menys d’una hora, Josep Maria Miró explica una història de viatges meravellosos (presumptament), de turisme impersonal, de màgia, de cultura i d’intriga. La peça toca temes transcendents com ara el món global i local, el primer món i el tercer món, el lloc ideal de cadascú i la funció de cadascú en la vida... La Sara, professional d’una agència de viatges i assegurances, es dedica a fer informes d’hotels arreu del món. Es troba en una illa tropical esperant l’hora del vol que l’ha de tornar a casa seva. Però la presència d’inquietants autòctons ens mostraran que el que busca la Sara és saber qui era realment el seu marit, mort en circumstàncies ben estranyes en el bosc d’aquesta illa de la qual la Sara només coneix hotels i restaurants.
Els conflictes entre aquests dos mons queda servit i amanit amb episodis de màgia, de poders extrasensorials que contrasten amb la (presumpta) seriositat de la protagonista, l’ànima de la qual es veurà viatjant per paratges intangibles i amb companys insospitats. Tot plegat, com a obra, no acaba de funcionar (atenció: està a mig camí entre una obra i una lectura dramatitzada, està per acabar...) i es queda en el plantejament de qüestions interessants que, però, es perden en una trama poc creïble (més encara des del primer món) i poc engrescadora. Cal veure com acaba de desenvolupar-se per donar el buscat salt a altres sales de teatre.