La família irreal

Familiar | Musical

informació obra



Companyia:
Dagoll Dagom
Autor:
Jordi Ventura, Joan Lluís Bozzo, Joan Rufas, Pau Escribano, Jaume Buixó
Direcció:
Joan Lluís Bozzo, Joan Rufas
Direcció Musical:
Xasqui Ten, Toni Ten
Coreografia:
Beàlia Guerra
Escenografia:
Alfons Flores
Vestuari:
Mireia Guàrdia
Il·luminació:
Albert Faura (AAI)
So:
Jonathan Martínez
Caracterització:
Helena Fenoy
Ajudant de direcció:
Miquel Periel, Tito Lucchetti
Producció:
Dagoll Dagom, Minoria Absoluta
Intèrprets:
Toni Albà, Mireia Portas, Queco Novell, Agnès Busquets, Anna Bertran, Mònica Pérez, David Olivares, Xavier Serrano
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

La productora MINORIA ABSOLUTA i la companyia de teatre DAGOLL DAGOM s’han unit per tirar endavant un gran projecte teatral: LA FAMILIA IRREAL. EL MUSICAL. Un espectacle hilarant: polèmic per alguns, irreverent per d'altres... Veritat per alguns, ficció per d'altres... 

Crítica: La família irreal

26/05/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

 L'equip del Polònia, ben acomboiats per la gent del Dagoll Dagom han portat els personatges reials al teatre. Després d'anys de tenir vida televisiva, ara el campechano Juan Carlos I (Toni Albà) supera el rol de pregoner de Catalunya i també els espectacles en què ell feia de rei en exposicions (Modern Art Modern) o Audiència I-rreal. El desembarcament de la gent de Polònia és per la porta gran, sense manies ni complexos. Han arrambat amb les fustes del Victòria i esperen estar-s'hi molt de temps. El públic que busqui Polònia, el trobarà. El públic que busqui crítica mordaç, no tanta. Sense plans i contraplans, ni karaokes, ni chromes, els personatges del Polònia són més grotescos encara. La boca d'un teatre té una mides molt més grans que el televisor de plasma més gros. S'han despenjat quasi de la referència real (la família reial) i han esdevingut paròdia de sí mateixos. Juanca, el Juan Carlos I de l'extinta (per ara) pesseta, es jubila i se'n va a jugara a petanca.