La flauta màgica, Variacions Dei Furbi

Teatre | Musical

informació obra



Autor:
Mozart
Companyia:
Dei Furbi
Direcció:
Gemma Beltran
Text:
Gemma Beltran (dramatúrgia)
Intèrprets:
Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia, Marc Vilavella
Escenografia:
Ramon Ivars, Oscar Merino, Gemma Beltran
Composició musical:
Paco Viciana (arranjaments)
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Ramon Ivars, Gemma Beltran
Producció:
Baubo SCCL. Amb la col·laboració de:, Atrium Viladecans-Vol-RAS-ICEC
Adaptació:
Gemma Beltran
Ajudant de direcció:
Boris Daussà
Direcció Musical:
David Costa
Assesor de moviment:
Boris Daussà
Sinopsi:

La flauta màgica és una gran ficció simbòlica que culmina en un himne de fraternitat universal.

Mozart expressa de forma neta i precisa que és gràcies al poder de la música (de l’art) que els personatges podran travessar alegres la fosca nit de la por. Amb aquesta idea, amb la que la Companyia Dei Furbi sintetitza l'obra Mozart i que escull com a fil conductor, fa que l’especulació absolutista entre el Bé i el Mal no es pugui observar-la més que des del seu pla simbòlic i com a teló de fons, per entendre el comportament dels nostres autèntics protagonistes. Uns éssers que darrere de la recerca de llum esdevenen contemporanis i nostres. Tanmateix, Dei Furbi ha salpebrat el conjunt amb una gran dosi d'humor que fa que aquest muntatge de qualitat sigui altament recomanable per als grans amants de la broma i la diversió...

Crítica: La flauta màgica, Variacions Dei Furbi

18/05/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Dei Furbi té una manera molt particular de deconstruir mites o històries. Ara ho fa amb "la flauta màgica" de Mozart. Sense instruments, amb el suport de la veu i un treball de moviment que excel·leix, els actors treuen petroli en les primeres escenes. En l'estrena, es captava que hi havia hagut un temps relatiu per trobar jocs de paraules. Ara, quatre mesos més tard, és previsible que les imatges de la reina de l'abric (llegeixi's la reina de la nit) arribin també fins al final de la trama. Hi ha molt d'humor i de picades d'ullet amb el públic, que s'agraeixen. Tenen un llenguatge propi. I això és el més dfícil d'aconseguir i de conservar.