La gata perduda

Òpera

informació obra


Autoria:
Victoria Szpunberg
Direcció:
Ricard Soler Mallol
Il·luminació:
CUBE.ez
Vestuari:
Montse Amenós
Escenografia:
Adrià Pinar
Vídeo:
Miquel Àngel Raió
Intèrprets:
Joan Sáez, Rocío Martínez, Marta Infante, Albert Casals, Dianne Ico, Pau Armengol
Sinopsi:

El Raval és el barri que abraça el Gran Teatre del Liceu i és l’espai europeu que té la major densitat d’associacionisme per metre quadrat.

El Liceu, com a emblema cultural del país amb vocació de servei al veïnatge, colidera, amb el moviment associatiu del barri, un projecte comunitari: la creació d’una òpera participativa i cocreada on es reforça el lligam entre la institució i els ciutadans del barri.

Així neix La gata perduda, l’òpera amb la qual el Raval entra al Liceu. Presentar aquesta proposta tan fresca haurà significat tres anys d’un important esforç col·lectiu. Concebuda musicalment per Arnau Tordera, guitarra, vocalista i líder de la banda Obeses, i amb text de Victoria Szpunberg, es mou entre el món líric i el musical, passant pels esclats de músiques del món, que tant sonen pels seus carrers.

Espai vital, talment caòtic, el Raval és el contrapunt perfecte al món de l’establishment. Un autèntic xoc de trens entre les visions apol·línies-dionisíaques d’un Eixample ordenat i un Raval laberíntic. Un conflicte que s’ha volgut endreçar i racionalitzar, però el Raval roman com un nucli urbà amb un gran esperit de resistència. Posem el focus en les persones anònimes: els seus habitants, que, amb la seva hibridació identitària, conviuen al barri. És a partir de les seves anècdotes, vivències, relats, somnis i neguits que s’ha elaborat el llibret.

La gata perduda parla de la lluita d’un barri que no es resigna a ser manipulat. Un barri unit que es rebel·la contra els poders fàctics i és per ell mateix un personatge cabdal que serà interpretat per la massa coral dels cors amateurs del Raval. Al voltant d’aquest barri hi conflueixen personatges que volen especular i utilitzar el Raval per als seus interessos: el magnat que observa el barri des de la part alta de la ciutat; que oculta un secret i mobilitza la curadora, l’arquitecta i el detectiu, per tal que resolguin un entramat de fets que el perjudiquen. La gata representa un personatge que pateix una transformació durant l’òpera; algú que decideix ser lliure, que no es doblega davant dels abusos i representa l’esperança.

En aquest projecte més que mai, el Liceu és mediador, i La gata perduda és el vehicle perfecte per donar veu a la diversitat, i és, a més, un autèntic camí d’integració i desenvolupament de persones. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La gata perduda

24/10/2022

La gata perduda y la comunidad en la ópera

per Enid Negrete

Hace algunas semanas pudimos disfrutar de un interesante proyecto de ópera comunitaria en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. La idea es hacer partícipes de la creación lírica a los barrios que rodean al teatro, específicamente al barrio del Raval, un antiquísimo asentamiento en Barcelona, cuyo origen se pierde en el siglo XV y que tiene varias décadas de ser considerado como una de las zonas más peligrosas de la ciudad de Barcelona. Por ello, el que el teatro del Liceu comience un proyecto de esta naturaleza es no solo muy importante sino necesario.

La ópera, a diferencia de lo que puede llegar a pensarse, debe ser accesible a todo aquel que quiera experimentarla, venga de donde venga. en este sentido debemos pensar que La gata perduda es un gran acierto. La puesta en escena y en general la conceptualización del montaje visualmente a cargo de Ricard Soler Mallol y Miquel Ángel Raió, fueron los grandes aciertos del montaje.

Donde surgen las dudas en este proyecto es su estructura operística, musical y dramatúrgicamente hablando. Muchísimo más cerca del teatro musical anglo sajón que de la ópera europea, este experimento pareciera conceder demasiado y exigir poco a sus espectadores, lo cual es peligroso en el proceso al que puede llegar.

Por supuesto se trata de mostrar lo mejor de las posibilidades dramático-musicales de la expresión operística, sin hacer de esto algo aburrido o repelente para las nuevas generaciones, pero me pregunto si la respuesta está en acercar las cosas a los musicales o no tendremos que buscar nuevas formas de contacto con nuestros espectadores más jóvenes o que tienen por primera vez la experiencia operística.

En cualquier caso, este tipo de montajes nos cuestiona muchas cosas y eso también es un gran valor agregado al proyecto.