Alguna cosa deu tenir l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Ara mateix, coincidint amb l'estrena del Teatre Lliure, se'n presenta una altra versió al Festival Temporada Alta a càrrec de Guillermo Carcace. I posats a mirar més lluny, París, Viena, Berlín, Milà, Madrid o Londres n'han fet, en fan o en faran altres versions aquesta mateixa temporada. Esclar que, si es vol, hi ha una efemèride que ho justifica aquest any: el cent vintè aniversari de la mort d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904).
L'obra «La gavina» captiva pel misteri que amaga durant tota la trama. Un misteri que sembla que obligui els espectadors a pensar constantment: “¿I això que els passa a aquesta bona família, cap on anirà a parar ara?”. Si Txékhov, malgrat la patacada que va patir de l'estrena, que és la porta a l'èxit pòstum, va obrir un filó cap al teatre modern, els qui s'hi han emmirallat després han anat engrandint aquest filó i com si fossin exploradors d'avenc han anat aprofundint en els racons més obscurs del misteri amb la intenció de descobrir-hi nous filons i algunes pedres minerals precioses.
És, em sembla, el que ha fet aquesta vegada l'equip inaugural de la nova etapa del Teatre Lliure que dirigeix Julio Manrique. «La gavina», a alguns d'ells, no els és gens estranya. La temporada 2009-2010, Cristina Genebat i David Selvas —que ara formen part del repartiment— van traduir i dirigir respectivament una versió de Martin Crimp. En aquesta nova ocasió, l'adaptació —no s'esmenta la traducció, ai!, ai! que tornaran a ploure cairats de punta!— ha estat compartida pel triangle Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que és qui l'ha dirigida.
És una versió renovada tant conceptualment com textualment, adaptada al moment actual pel que fa a algunes referències inevitables —que els mòbils no hi faltin!— i amb més d'una llicència dramatúrgica que, al mateix Anton Txékhov, de segur que li farien força gràcia si pogués aixecar el cap.
Però allò que la companyia liderada per Julio Manrique hi ha descobert, amb aquesta exploració del filó, és l'aproximació que «La gavina» fa a una de les plagues de la societat d'aquest primer quart de segle XXI: el desconcert d'una generació jove davant el present que li ha tocat viure i el futur que li espera; la xacra de les afectacions de salut mental juvenil en augment des de la ressaca de la pandèmia del planeta; la crisi econòmica que ha fet estralls i que ha quallat en classes mitjanes i altes —“sóc actriu, no tinc diners, he de vetllar per quan no em vulguin!”— diu Irina, un dels personatges centrals de l'obra; i la incomprensió que a vegades es produeix entre els adults i els joves: ¿Què volen els joves? ¿Què volen els adults que vulguin els joves? D'aquesta controvèrsia no se'n lliura gairebé cap dels personatges de «La gavina», cadascú des de la seva circumstància i cada frustració personal. I d'aquesta suma de petites controvèrsies es configura l'eix principal que hi ha de rerefons a «La gavina».
No és cap secret: «La gavina» arrenca amb el fill jove de la família, en Kostantin, que passa un estiu vora la datxa prop del llac i que aspira a trencar motlles fent el teatre que ell vol fer per retrobar-se amb ell mateix. I acaba amb el suïcidi d'aquest mateix jove. Són un pròleg i un epíleg que tant l'adaptació com la direcció han volgut remarcar sense subterfugis. Des de l'estreta tarima, pròpia de pista de circ ambulant, davant un bidó en flames, on la jove Nina intenta complaure els desitjos escènics de Konstantin, fins a la imatge fugaç del penjat, tan poc romàntica, per cert, havent-hi com hi ha un llac a la vora, golafre d'empassar-se cap al fons qualsevol que vulgui oferir-s'hi com un sacrifici als déus.
Entremig de la trama de «La gavina» es van teixint les relacions que hi ha entre les parelles de personatges, les establertes i les ocultes, però sempre sense anar més enllà del que volen i del que pretenen treure'n cadascun d'ells. És així com «La gavina» es transforma en una obra eminentment feta per als intèrprets, amb l'avantatge que el teatre és present en el seu interior i per tant s'hi senten tots més identificats que mai.
Per acabar-ho de reblar, el dissenyador de vestuari, Alejandro Andújar, ha deixat mà ampla a tots ells amb una aposta que passarà desapercebuda als espectadors però que sí que se'ls pot dir que consisteix en què cadascun dels intèrprets té llibertat per posar-se a cada funció la peça que millor li plagui. No es un passi de models, cal dir-ho, però tenint en compte que tot transcorre en un temps d'estiu, amb un salt final d'un parell d'anys, la tria d'armari de cada funció pot donar moltes sorpreses. Llàstima que els espectadors amb entrada cancel·lada i un pin personal secret no puguin seguir per les xarxes què és el que es posen i el que es treuen cada dia!
Hi ha una gavina a la vora del llac, una figura simbòlica que justifica el plor d'animal ferit, en boca de la jove Nina que aspira a ser actriu. ¿I el llac? També hi és, esclar. Però que ningú no esperi veure-hi un bassal d'aigua. L'espai és també simbòlic, imperceptible Escolteu, sinó, el so del xop! llunyà quan s'hi llença una pedra.
Hi ha so ambiental en aquesta versió pels quatre angles de l'escenari de la sala gran que s'ha buidat en una posició de grades a tres bandes: els gossos que borden a l'exterior, el motor d'un cotxe que arriba, la tempesta que peta contra el llac del fons... i tres canvis escenogràfics que passen de l'exterior a l'interior en un ambient de calidesa que compensa la fredor que recorre el cos i l'ànima de tots els personatges.
¿I els personatges, doncs? El qui hagin vist el film «La abadesa», encara accessible en plataformes, hi reconeixeran la jove actriu Daniela Brown, però una altra Daniela Brown, esclar, la jove aliena a la família, òrfena de mare, que circula de l'hostal del pare a la datxa amb bicicleta i que és el punt de llum on convergeixen totes les mirades dels altres. Daniela Brown perfila una Nina que passa de la il·lusió jovenívola a la ingenuïtat il·lusionada i de la passió espontània a la frustració experimentada.
El jove actor Nil Cardoner és Konstantin, amb un esperit que no es pot dir que sigui ben bé rebel sinó que explota perquè s'enfonsa en el seu propi conformisme, malgrat que sembli que vol explotar contra els adults que l'envolten i que els menystenen o senzillament no l'entenen. És l'autor novell amb el seu primer llibre. L'autor dramàtic que no troba el seu espai. El fill que vol ser el fill de la mare que no té mai a la vora. Insegur i minat per les febleses.
L'actriu Cristina Genebat és Irina, la mare de Konstantin, l'actriu de Txékhov, no de primera fila, que va camí de la maduresa i que centra la trobada familiar a la vora del llac, tot i que quan els té tots al seu voltant acaba sempre volent-ne fugir, un paper que sembla com si li hagués arribat a Cristina Genebat també en plena maduresa i amb el qual s'hi sent, diria, estretament abraçada.
Irina té al seu costat —és una manera de dir— com a amistançat, el personatge de Boris, l'escriptor famós i popular que ha despertat en la jove Nina el foc que simbòlicament el pròleg de l'obra ha cremat el pit de Konstantin amb marca de ferro roent fins al final de la trama. Boris el representa l'actor David Verdaguer, amb un Boris que sembla absent de tot el que passa al llac i a la datxa del llac i que manté aquell pols entre la sensibilitat de les petites coses, l'idi·li de la pesca, la llum de la lluna i el rebuig entre qui és ell com a Boris i qui és ell com a escriptor.
Menció especial per a dos personatges que semblen secundaris, però que tenen un paper essencial en el conjunt de la família: Maixa, amb l'actriu Clara de Ramon, aquí molt convincent, desenganyada de la seva destinació, la més txekhoviana, la que fins i tot donaria peu a una trama paral·lela, que és una de les claus de «La gavina», que sempre obre noves trames ni que mai les acabi de recórrer del tot. I també hi ha Sorin, el germà emmalaltit, bohemi, bon vivant, descurat, lúcid fins a l'hora del llit de malalt, un paperot, en el millor sentit del terme, que l'actor David Selvas dibuixa amb tanta naturalitat com amb un esfereïdor cinisme.
Tanquen el cercle, l'actor Andrew Tarbet, el metge Dom, que no falta mai en les peces de Txékhov, el que té sempre un cop amagat. I l'actor Marc Bosch, que és Simó, la parella de la Maixa, una parella que viu immersa en el subtil desaparellament. I l'actriu Adeline Flaun, que és Paulina, vella amistat sentimental amb el doctor Dom, la que hauria de ser la mestressa de la casa, parella del patriarca, tot i que aquest paper no es remarqui gaire aquí. I l'actor Xavier Ricart, Ília, el pare de la família, xofer a hores perdudes de tots plegats, que és qui, en el salt de dos anys que fa la trama, marca el contrast biològic més evident de la maduresa a la vellesa.
¿Què té «La gavina», que sempre deixa una porta oberta als que s'hi retroben de tant en tant cada nova generació? Té precisament aquest elixir misteriós que hi va imprimir Anton Txékhov, que avisa i no és traïdor, com si els digués: mireu-vos en el mirall del llac... potser no us hi veureu del tot o no us hi voldreu veure... però vora el llac potser sí que hi veureu un animal ferit, és una gavina. (...)
