La meva Ismènia

Teatre | Musical

informació obra


El director Herman Bonnín presenta la seva primera obra a La Seca. El seu repte és el de reivndicar el vodevil, un gènere menystingut pels casposos muntatges de fa unes dècades. Bonnín, com ja va fer la temporada passada donant una segona oportunitat al grand guignol (va encarregar una adaptació d'una peça de principis del XX, "La monja enterrada en vida", als joves actors i directors Marcel Borràs i Nao Albet. El resultat va ser una reveladora i divertida versió d'un Tarantino enmig d'un embolic d'amor, abusos, sang i fetge.
Autoria:
Eugène Labiche
Direcció:
Hermann Bonnín
Text:
Jaume Melendres (traducció)
Intèrprets:
Lina Lambert, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Teresa Urroz, Anna Ycobalzeta
Composició musical:
Mariona Vila (adaptació cançons)
Il·luminació:
Tomàs Pladevall
Escenografia:
Manolo Trullás
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
La Seca Espai Brossa
Traducció:
Jaume Melendres
Ajudantia de direcció:
Maria Junyent
Sinopsi:

La Meva Ismènia presenta una situació d’abast domèstic i quotidià: un pare vidu i gelós dels pretendents de la seva filla soltera, una tieta rica que conviu a la casa i una minyona a la manera de l’entremaliada Colombina. Finalment, per tancar el quartet, un elegant i pretensiós pretendent que ve de París per a conèixer i demanar la mà de la noia. I vet aquí com el conflicte és servit a la manera de sainet costumista a la moda del segle XIX. Tanmateix, el clixé va molt més enllà dels codis establerts i s’endinsa des d’un mecanisme savi, precís i si voleu també primari, a través d’imatges profundes i fonamentals que, com diu Jaume Melendres, el traductor, uneixen paraula i gest de la mateixa manera que unim verb i predicat.

Com a les obres de Molière, Eugène Labiche (1815-1888), creador d’un dels gèneres més populars del segle XIX, retrata uns personatges aparentment ridículs i tanmateix angoixats per tal d’adaptar-se dignament al medi social que els ha tocat viure. Labiche i el vodevil reinventen una forma abstracta, enigmàtica i inquietant. De fet, una poètica que transgredeix tota moral i tot codi.

Crítica: La meva Ismènia

26/05/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Herman Bonnín vol desempallegar-se dels principals tòpics tronats. I, com a bona dosi de principis, l’escenografia de Manolo Trullás elimina les portes. Sí que es produeixen les entrades, les topades i els mutis precipitats però es realitza des dels laterals o a través d’una tela única amb tres obertures, que recorden portes de cases senyorials.

 Eugène Labiche va estrenar aquesta peça el 1852. El vodevil, es remunta al segle XV, i partia de divertides històries cantades. L’enrenou més sorollós és aquell que ridiculitza les formes més convencionals. I mostrar els humors més baixos dels aristòcrates són una diana agraïda. En l’obertura, Teresa Urroz es presenta desimbolta i, amb sornegueria, beneeix el vodevil. Les cantarelles de la producció actual aconseguiran major consistència i aconseguiran major riure del respectable a mesura que guanyi en força el fil de veu.

A l’estrena, el ritme encara era baix així com la desinhibició dels actors. Les funcions i la bona resposta del públic donaran consistència.