Quin plaer sentir l'accent mallorquí al TNC. La boira marina mallorquina té alguna coincidència amb la irlandesa en saber explicar contes a la vora del foc. I sense necessitat de recórrer a les rondalles (al Maldà fan anualment unes puntuals adaptacions sota el títol genèric d'Al cel nos vegem tots plegats) o a les personalíssimes propostes de Toni Gomila (Acorar, Peccatum). El TNC va fer una celebradíssima adaptació de Mort de dama (2009), amb actora catalans cantant l'accent illenc. Ara, ho fa, amb dues mirades del controvertit i enigmàtic arxiduc Lluís Salvador.
Pels de terra ferma, al Principat, incrèduls, ens sembla un personatge inventat. Perquè les anècdotes que s'expliquen, d'amants, vaixells luxosos, troupe de personatges fora de lloc, i, encara l'emperadriu Sissí passejant per Cala Foradada, ens situen el personatge a l'escena de la ficció més fantàstica. Però no. Catalina Homar segueix sent un tabú per a la gent de la seva vila. I hi ha una reverència estranya per aquest arxiduc que, potser era un espia que hagués pogut salvar l'atemptat terrorista que desembocaria en la Gran Guerra. És una bona idea ficcionar sobre aquests dos personatges, que proven d'omplir un buit sobre la seva història personal. El Teatre Principal de Palma va tenir l'encert d'encarregar els textos a dos firmes illenques avalades de la novel·la: José Carlos Llop i Carme Riera. El resultat és desigual, i s'ensopeguen els dos treballs amb la mateixa pedra.
El coneixement de l'arxiduc a Palma deu ser ben comú a Mallorca. Però a Catalunya, és només una ombra que s'erigeix entre ombres i del que no hi ha un referent comú (ni que sigui ambigu i contradictori) sobre el que contrastar la proposta escènica amb el coneixement personal. A Mallorca, els dos treballs seguir que ressonen bé perquè hi ha un coneixement que cal contrastar. Sens dubte, la proposta pateix la conseqüència que el Principat (o les cultures dels Països catalans s'hagin fet a esquenes els uns els altres).
Mallorca té molt de misteri,vist des de la platja de la Barceloneta. S'expliquen històries un tant insòlites. I els fets històrics els confirmen, un rere l'altre. La vida illenca, sobretot en segles enrere, havia de ser molt diferent, per marginal, i ha contribuït a aquesta llegenda. Si Catalina Solivellas interpreta una Catalina homar entre irònica i comprensiva amb els que la van arraconar, Andreu Benito construeix un arxiduc que es confessa, però no arriba a firmar la carta que rubricaria els seus gran secrets. No surt de la ficció. Hagués estat preciós que, d'alguna manera, els dos personatges es retrobessin a escena per a un epíleg final, per demanar-se disculpes, per reconciliar-se, ja al purgatori. Per cert, pels mallorquins el purgatori és una platja. Revelador, hem de fer molt per conèixer-nos.
