La companyia Tabú fa una peça, aparentment voluptuosa, insinuant, intrigant eròtico-festiva que atorga a la descripció un imaginatiu món eufemístic. El joc es senzill i directe, a través de la persuassiva narració. I la música, a la viola, ajuda a vestir (o desvestir) les escenes de sota els llençols.
La dramatúrgia parteix d'algunes de les narracions de Les 1001 i una nits, una peça que també va inspirar Comediants al 2005, amb una iconografia molt més explícita i gens subtil. El format de narradora i intèrpret musical coincideix amb una peça present fa poques setmanes a La Seca, Àries de reservat, amb la particularitat que aquella peça integrava els espectadors com a membres de la situació delirant i que permetia fer un divertit aiguabarreig líric. A La perdiu és de qui la caça es narra unes escenes d'infidelitats en què la dona és, habitualment, executada. El domini de l'home és absolut (Sherezade només aconsegueix aguantar el cap a les seves espatlles perquè és molt més espavilada que l'home que ha venjat la infidelitat de la dona posseint les dones verges de la ciutat i decapitant-les a la matinada). D'una crueltat i una cosmovisió masclista, la parella d'intèrprets saben desactivar aquest domini quan donen a entendre que la protagonista s'avé a les fortuïtes trobades amb els diferents amants i aconsegueix enganyar tant el seu pare com sobretot el rei del Marroc amb qui hauria de celebrar reials núpcies. És una narració sense militància (se n'aparta) i prioritza el joc per sobre del discurs sobre la històrica relació desigual entre home i dona.
És a través del text que se sobreentén la potència viril masculina com el "vigor" de Peronella, o la "banya de l'home" entre cames o "el seu Sant Crist". El zimbreig esdevé un esgarip musical divertit que fa brillar de desinhibida malícia la narradora. La viola aporta més colors a vegades vestint l'escena com un passatge d'Star Wars o un incestuós quadre de La bella i la bèstia. No són poques les peces que han abordat l'erotisme literari. Des d'El Jardí de les malícies (Teatre al detall, 2011), Els mots i la cosa a partir d'un test de Jean-Claude Carrière o el recent Peccatum, estirant les rondalles recopilades per Mossèn Alcover fins a uns paratges foscos i ambigus. Aquest quadre de La perdiu és de qui la caça és tant senzill com directe. No tensa la narració amb sonoritats excessives, tot i que sí que fa prou forrolla amb els eufemismes més envirollats. Vol ser tant innocent com aquella nena que vol fer creure als pares que l'home que ha aparegut al seu llit era un gripau blau que va besar la nit anterior per desfer un encanteri.
