La pipa de la pau

Teatre

informació obra


Adaptació:
Miquel Murga
Intèrprets:
Amparo Moreno, Pep Papell, Ferran Aixalà
Ajudantia de direcció:
Marià Font
Escenografia:
Albert Borrell
Vestuari:
Barbany i Juvany
Il·luminació:
Daniel Gener
Dramatúrgia:
Joan Ollé
Sinopsi:

Una mare angoixada i espantada per la por a quedar-se sola, a sentir-se abandonada i oblidada pels seus fills en una residència d’ancians.

Aquest és el punt de partida d’una comèdia on, a partir d’aquesta situació dramàtica, hi viurem les relacions d’amor i odi entre mares i filles i la intervenció del fill de la família, un diplomàtic destinat a les Nacions Unides en missions de pau i que, a la fi, descobrim que on té més fronts de guerra oberts és a la seva pròpia relació sentimental i, ara també, a la seva família.

Tot plegat explicat en to de comèdia i on les pors i els fantasmes que tots portem a dins, fan trontollar un matriarcat on s’hi viuen les situacions més divertides i surrealistes que us pugueu imaginar.

Crítica: La pipa de la pau

27/11/2016

Comèdia correcta, drama afinat, retrat familiar un punt verossímil

per Jordi Bordes

Amparo Moreno traspua una certa bilis en aquesta comèdia familiar. És una vídua, que segueix estimant el seu marit, i que comprova com la distància amb les seves filles és insalvable. El fill, el seu preferit, viu a Nova York amb una jove que ella detesta, i pensa una estratègia per recuperar-lo. Miquel Murga, que té acostumat el public del Versus i del Guadí a comèdies prou desproporcionades com ara l'estiuenc Quan l'amor és un joc de fa uns mesos, mostra una part més amarga del seu repertori. És un treball que combina amb prou mestua la comèdia amb ell drama des d'un retrat familiar que si no és verosímil al 100% sí que té moments de veritat. 

Pep Papell és un sofert fill que vol conciliar la família i el món sencer. De fet, és el paper que tot fill (o germà) desitja: ser el que aporta sentit comú a les relacions tempestuoses familiars. Que escolta i sap trobar terceres vies. Però ell, s'adona que aquest camí no sempre és possible i que seria tot més senzill si se'n desentengués, de trobar la raó en tots els conflictes. La relació de fill i mare és un tema recurrent en el teatre. I sempre troba un punt entre nostàlgic i còmic, des d'on estirar l'emoció i forçar un gir que sorprengui. Com el de Converses amb la mama, que es va poder veure el 2008 al Club Capitol. 

Són espectacles per anar amb la mare. O amb els fills crescuts. o per trucar-se només acabar la funció. Si es produeix la comunicació, vol dir que la peça ha aconseguit el seu objectiu.