Andrómeda acepta el reto de suplantar a su gemela Luz, que habita en un remoto lugar de la India y pronto va a morir. Las dos hermanas ensayarán esta transformación a través de skype al límite de esa delgada línea que separa el bien y el mal, el amor a la vida y la destrucción, la lucidez y la locura. ¿Cómo se hace para imitar a alguien por dentro? ¿Se puede amar a los vivos con el mismo amor que se tiene a los muertos? ¿La oscuridad es luz detenida?
SOBRE ELMUNTATGE:
"En La realidad, Denise Despeyroux hace un sencillo tratado filosófico sobre aquello que somos y lo que nos permiten ser. Un tema tan complejo podría haberse convertido en una entelequia imposible de descifrar y, sin embargo, lo instala en una situación cotidiana, ante un acontecimiento terrible que está a punto de ocurrir. En escena se crea una virtualidad en la que dos hermanas se comunican por video conferencia. La distancia permite generar un espacio de comunicación/incomunicación muy interesante, ya que podemos ver en escena a una de ellas y proyectada a la otra. Las dos hermanas son interpretadas por Fernanda Orazi, en uno de los trabajos más complejos y ricos de los que ha realizado en Madrid: los silencios de escucha de algunos momentos eran de una emoción demoledora. Intuyo que este trabajo ha sido realizado minuciosamente entre Denise y Fernanda, generando un espacio íntimo fascinante al que nos asomamos pudorosamente con una sonrisa. "
Adolfo Simón
La realidad són setanta minuts atrapats a la butaca, setanta minuts d'una portentosa interpretació. Un text senzill,-però intel·ligent-, que perd embranzida però que Fernanda Orazi accentua i embolcalla de màgia. Un monòleg-diàleg sobre dues germanes bessones, Luz i Andrómeda que, com la nit i el dia, es necessiten (i retroalimenten) tot i ser diferents i oposades. La primera s'ha allunyat de tot i de tothom, viu a l'Índia, mentre que la segona s'ha quedat a casa i, per tant, a prop del passat que no la deixa avançar. Com succeïx amb Tolcachir, Spregelburd o fins i tot Veronese, l'obra de Denise Despeyroux no deixa de ser un petit retrat quotidià sobre relacions familiars (difsuncionals).
A la família, però, s'hi sumen altres temes com el dolor, la culpa, l'amor o un toc de filosofia new age. I és aquest, precisament, el punt dèbil de l'espectacle. Hi ha massa conflictes i és impossible dibuixar-los tots amb la mateixa profunditat i això, per tant, resta protagonisme al que realment ens interessa: la relació entre les dues germanes. I és que aquí Orazi aconsegueix l'inimaginable: es desdobla en dos papers de personalitat oposada (una a escena i l'altra en videoconferència) i no només interactua amb la gravació d'ella mateixa controlant a la perfecció el temps i els silencis, sinó que crea la il·lusió, la certesa, que realment són dues. Tanmateix, es crea una intimitat, una veritat, entre Luz i Andrómeda que l'espectador arriba a sentir-se vouyer, gairebé intrús d'observar aquest tros de vida aliena.