La revolta dels àngels

informació obra



Intèrprets:
Xavi Sáez, Guillem Motos, David Menéndez, Farruquito (baile), Karime Amaya (baile)
Sinopsi:

En algun lloc dels llimbs, tres àngels viuen una reunió insòlita: Bernard-Marie Koltès, Jean-Michel Basquiat i Chet Baker, estan sotmesos a una trobada post mortem (no van coincidir en vida, tots tres van morir al voltant del 1988/89). Empresonats en aquest temple de la posteritat on l’autor els hi dóna l'oportunitat d’una última paraula, una última pinzellada, una última nota com a últim acte viu. Es revoltaran contra el culte que reifica els artistes, invocaran tot allò que els definia com a poetes del viu, que oferia un sentit intens a la seva vida (i a la d’aquells que els adulen) per tal de trencar les cadenes de la idolatria.

Crítica: La revolta dels àngels

05/10/2015

Tres mites molt humans que arrosseguen un mar de culpes

per Jordi Bordes

Enzo Corman ha decidit fer una sessió d'espiritisme i convocar tres mites de l'art: l'artista plàstic J.M. Basquiat (1960-1988), el dramaturg Bernard-Marie Koltès (1948-1989) i el trompetista Ted Baker (1929-1988). Tot i que tenen edats ben diferents, en aquests llimbs de Corman (que és el hall acollidor del Romea) respiren una joventut molt similar. Recorden els excessos i les excentricitats. Estan encallats sense poder desaparèixer probablement perquè el mitew els ha fixat com a enfants terribles.No poden alliberar-se i això els provoca una angúnia i un fàstic notoris.No volen ser amics però no tenen més remai que conviure en aqeust espai de portes obertes però que sembla que mai s'han de poder obrir. De fet, ni ho intenten. saben que són morts. Però no saben què hi fan allà, parlant amb uns altres dos que els ajunta una mateixa àurea de famós. 

Marc Rosich ja va fer una aproximacio siilar (també estrenat al 2004, però en aquest cas al Tantarantana) sobre Ocaña i Copi. Situa els dos artistes, amb una forta empremta barcelonina (i amb morts tràgiques com ho és morri cremat per culpa d'un petard que crema el vestit o patint el flagell de la Sida, respectivament) al purtagori on un inflexible Pasolini procura organitzar una lluita de boxa. Al contrari de Pirandello, els artistes es rebel·len i volen deslliurar-se dels seus personatges. El seu mite els fa insoportable, fins i tot després de mort. L'obra, amb un cert aire màgic (que no es pot revelar tot i que sigui obvi), evoica a una joventut carregada d'èxit però desesperada. Però com els personatges són en un pedestal costa que es pugui generar una identificació amb els espectadors. En aquest senmtit, "Wasted" dels Íntims Teatre,per exemple, és molt més pròxima i rotunda. Perquè qui s'adona que als 35 anys ja és un ésser desenganyat és una persona anònima que puja i baixa l'ascensor sense que ningú el saludi en entrar.