La set i la revolució

informació obra



Intèrprets:
Pep Ramis, Andrés Corchero, Piero Steiner, Enric Ases
Direcció:
Andrés Corchero, Piero Steiner, Enric Ases, María Muñoz, Leo Castro
Autor:
Andrés Corchero, Piero Steiner, Enric Ases
Escenografia:
Pep Ramis, Pep Aymerich
Vestuari:
Laia Muñoz
Il·luminació:
August Viladomat
Músics:
Fanny Thollot
So:
Fanny Thollot
Producció:
Elclimamola
Sinopsi:

L’associació artística de Piero Steiner, Andrés Corchero, Pep Ramis i Enric Ases, EL CLUB, és la de quatre artistes amb línies creatives molt singulars, però amb un mateix objectiu: posar en comú les seves personals maneres de fer, la seva mirada sobre el teatre i el moviment. S’han reunit en un d’aquests caus on els homes es troben per exercir un cert tipus de masculinitat. Clubs socials, centres recreatius; reductes on gaudir del joc de la pertinença i la tribu, on parlar «de les seves coses». Llocs on tenir encara esperances, on trobar complicitats. La set i la revolució posa el focus sobre actituds, gestos i diàlegs aparentment insignificants, que s’utilitzen com a metàfora d’emocions vinculades a les profunditats i contradiccions de l’ànima humana.

Crítica: La set i la revolució

29/10/2018

Efervescent com una pastilla, que es dissol

per Jordi Bordes

On ha quedat la vida? Per on s'ha amagat aquella revolució? Quatre persones (i una planta) es troben en un espai i debaten, amb la mirada  perduda sobre què els ha deparat la vida. Si en la joventut, aquesta trobada seria amb banyada amb cervesa i conjugant les accions en un futur ben proper i encès, ara només un got d'aigua amb una pastilla efervescent, produeix un efecte excitant. És un treball carregat d'intuïció, que han cosit petites escenes en què es revela una certa buidor i unes ganes (infantils i ingènues) a redreçar la vida, a optar pel costat radical de la vida. 

Preciós, contundent, i que oxigena tan la trajectòria dels intèrprets com el públic que s'hi pot identificar en el seu present o en el seu futur.

Els quatre intèrprets venen de móns similars, però distants. Perquè la capacitat d'oralitat de Piero Steiner dista molt de la d'Andrés Corchero, que dansa amb una dimensió comparable a la de Pep Ramis, tot i que amb una fisicalitat ben diferent i Enric Ases combat, des del seu posat d'espatlla caiguda fins al final, amb un gest i una mirada intensa en aquest espai i durant aquell temps. Es percep una diversió (una satisfacció ben endins dels intèrprets), una certa celebració de construir un retrat que viatja del fosc a l'irreal, amb moments que podrien emmirallar-se amb el gag de la reclamació del vol a l'aeroport del Tricicle, que ara es veu a Hits. Incommensurable moment. 

El debat de bar acaba sovint amb baralla dialèctica, amb insults i finalment amb una tendra reconciliació. Perquè l'amistat profunda estova tots els cops de puny. D'igual manera que la veritat s'imposa implacable a la fantasia. En la maduresa, els quatre personatges es pregunten què estan disposats a abandonar? I prefereixen cantar el Bella Ciao dels partisans que lluitaven contra els feixistes de la II Guerra Mundial. Fins a perdre-hi la vida. 

En la maduresa, han comprès que ja han passat pel centre de la festa. I han vist que, al bell mig del rovell de l'ou hi ha un altre buit. I que, si s'intenta mirar ben endins, hi ha una altra festa vital amb un nou buit inabastable. I, per tant, han acabat esdevenint observadors. Mirant com creix la planta, si és que no mor. Com es degrada l'espai. I només, puntualment s'atreveixen a clamar per la set de Justícia. Però, la cullereta segueix caient fora del got. L'efecte excitant de la pastilla ha adormit el dolor i entra un sopor relaxant. Fi.