La Tempesta

informació obra



Direcció:
Marc Rosich
Autor:
William Shakespeare
Companyia:
Parking Shakespeare
Intèrprets:
Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro Garcia Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Davo Marín, Carme Milán, Santi Monreal, Ricard Sadurní, Alvar Triay
Composició musical:
Marc Sambola
Sinopsi:

La companyia Parking Shakespeare, que ja fa 10 anys que cada es - tiu ofereix al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona un Shakespea - re a l’aire lliure portarà a la sala gran del Kursaal ‘‘La tempesta’ ’, la darrera obra de Shakespeare i en la qual mostra tota l’experiència acumulada al llarg de la seva vasta carrera.

La proposta del dramaturg Marc Rosich per aquest nou muntat - ge de ‘La tempesta’ vol treure el màxim partit a les forces de la companyia Parking Shakespeare, amb qui el director ja ha treba - llat en el drama a ‘Woyzeck’ i en la comèdia ‘Les alegres casades de Windsor’.

Crítica: La Tempesta

07/04/2021

Un Shakespeare crepuscular, esmicolat i recompost per al públic d'avui

per Josep Maria Viaplana

Vista el dissabte, 27 de març del 2021, al Teatre de Lloret de Mar

Surto del Teatre de Lloret, després de veure 'La Tempesta' i penso que hauré de calibrar molt bé les coses que explico d'aquesta versió de Shakespeare, que com veureu més endavant, té molt més del que sembla a primer cop d'ull. Sobretot vull saber quina fidelitat té al text (no a l'esperit, sinó al mateix text de l'autor anglès) per poder explicar-vos què s'ha fet amb el text original (conservar-lo, retallar-lo, fer-lo servir de referència...). Per sort, puc preguntar-li al mateix traductor, adaptador i director de l'espectacle, Marc Rosich, que molt amablement m'explica tot el que vull saber, especialment com s'ha construït el text de l'obra.

Primer s'ha de dir que l'espectacle encara no s'ha estrenat a Barcelona, i que està fent una gira per un conjunt de teatres, de tot Catalunya (alguns són dels millors que hi ha) anomenat TRANSVERSAL. Tot això a l'espera (en el moment de parlar amb el Marc) d'una sala a Barcelona per a la 'posta de llarg', que ja s'està gestionant. I encara, una altra gira per a més teatres a la tardor.

Pel que fa a la dramatúrgia, la principal novetat és introduir el personatge de Sycorax, mare de Caliban, el jove nadiu de l'illa, que és molts de cops anomenada a l'original però no hi apareix. Aquí aprofita per a crear un personatge fort, i dir la seva sobre un corrent de l'antiguitat (i no tant), que atribueix a les dones que tenen coneixements de medicina, ciència i a voltes de temes ocults, l'apel·latiu i la consideració de bruixes. No com homes com Pròsper, un dels protagonistes de La Tempesta, considerat un home savi i cultivat. No podia ser que una dona sabés tant i portés la vida que volia, i per això se l'havia de perseguir. Una font d'inspiració ha estat el llibre de Silvia Federici, "Caliban i la Bruixa". Curiosament, els diàlegs de Sycorax són un 'mirall' dels de Pròsper, jugant a que la consideració d'unes paraules, es valoren molt diferent segons qui les diu...

També pararem esment amb Caliban, ja que en l'original és poc més que un graó per sobre els animals. S'ha dit que això obeeix a les percepcions de l'Anglaterra dels principis de la seva colonització americana (l'obra es va escriure i estrenar el 1611) sobre els 'salvatges' que poblaven Amèrica, i també dels 'semihomes' que s'emportaven des d'Àfrica perquè treballessin d'esclaus, comerç que començà poquíssims anys després de l'estrena de l'obra. Colonialisme en estat pur.

De fet, però, Marc Rosich ha fet el mateix que en d'altres dramatúrgies seves, especialment de Shakespeare, que és eliminar alguns monòlegs i escenes especialment llargs i que no tenien una influència en la comprensió de la trama, i un cop resten les escenes que considera importants, les 'trena' com li va bé per al propòsit de fer arribar l'esperit d'una obra com aquesta al públic d'avui, amb un ritme mínimament àgil. Estratègia, segons m'explica, força comuna (literalment 'Shakespeare sempre es retalla'). Això vol dir, també, canviar la línia temporal, com és evident al principi, on en lloc de començar per la tempesta al vaixell, ens presenta als personatges com Pròsper, Sycorax, el mateix Caliban, Ariel (que majoritàriament dirà els seus textos cantant) i la filla del primer, Miranda.

Tot i això, cal ressaltar que la traducció dels textos és impecable, doncs es nota la poesia, les metàfores i el discurs que Shakespeare imprimia a les seves obres, la darrera de les quals és, precisament, La Tempesta. Per tant, tot és d'ell... tret de la incorporació d'un personatge nou, i els seus diàlegs.

I L'OBRA, DALT DE L'ESCENARI, QUÈ TAL?

He de dir que tota la feina del traductor-adaptador-director dóna lloc a un espectacle de poc menys de dues hores, amb una posta en escena ben simple, recolzant-se en la feina dels actors. Tots de blanc, tots (tret de Caliban) amb una certa condició hieràtica (sobretot Pròsper i Sycorax), amb una sola escena de tall popular, de gresca i alguna broma picant, que podríem dir que va encantar al públic i va relaxar-nos abans i després d'uns parlaments que, pel nivell del llenguatge (inevitable si parlem de Shakespeare), poden resultar una mica tedioses. Un es pregunta de vegades com eren tan populars les seves obres, en un temps on la majoria dels assistents eren analfabets, i anaven en família al teatre, sovint amb el sopar, ja que la durada era de 3 a 4 hores de mitjana.

Per a mi a la direcció li falta dotar als personatges d'organicitat, perquè puguem percebre els seus sentiments, de quin és el seu estat d'ànim quan diuen el que diuen, i potser, de crear moviments que reforcessin aquesta necessitat que tenim d'identificar-nos amb el que els passa. Ja ho deia Lorca 'vamos al teatro a ver qué pasa, y no qué nos pasa'. 

Mai no podré oblidar un Rei Lear (no és casualitat comparar-lo, ja que en molts aspectes el punt de partida és molt semblant), dirigit ni més ni menys que per Ingmar Bergman, que als 80 va passar per Barcelona, i ens el vàrem empassar en suec, sense pràcticament escenografia, amb tots els personatges de negre, i que ens va colpir amb la profunditat de les emocions expressades pels actors. Un gran home de teatre, tristament desaparegut, em va explicar que una de les coses que feia el director suec, era fer servir la màscara neutra per detectar quan els personatges no deien amb el cos allò que repetien amb el text, i probablement amb la cara.