Hi ha històries
clàssiques, històries apòcrifes i “cuentos xinos”. Algunes, com aquestes
recuperades, o adaptades, o versionades, o inventades per Dario Fo, no deixen
de ser-ho, però han adquirit, amb el temps, immunitat al pas del temps mateix. Ho
va demostrar durant dècades Manel Barceló i ara ho corrobora el madrileny
Julián Ortega, qui diu haver quedat tocat per aquestes representacions, de ben
petit, veient qui ara és col·lega seu de professió.
És cert que el
material dramatúrgic és impecable (l’ha escrit un premi nobel!) però també ho
és que una bona massa sense algú que la sàpiga manegar no fa bon pa. Ortega es
presenta sol en un escenari buit i, des d’aquest primer moment, comença a
omplir-lo amb gestos, ganyotes (les justes, sempre oportunes) i, sobretot, amb
la paraula. L’actor ens atrapa explicant-nos tres històries on fa pujar a l’escenari
milers de personatges, soldats revolucionaris xinesos, una tigressa ferotge, el
nen Jesús, Ícar i Dèdal, una tempesta violentíssima, un grapat de miracles, una
fugida per un laberint. Amb el poder de la paraula i de la interpretació agafa
cada espectador de la mà i, mitjançant una mica de màgia, un xic d’innocència,
molta ironia, regalimant tendresa, amb passió i certes irreverències (si no, no
seria un Fo), el porta als escenaris més diversos, enormes i impossibles.
En la primera
història, La tigresa, un soldat
revolucionari xinès és ferit i abandonat pels seus correligionaris. Li salvarà
la vida una tigressa tan ferotge com intel·ligent que acabarà donant-nos als
éssers humans tota una lliçó de (presumpta) humanitat. En la segona, El primer milagro del niño Jesús,
inspirant-se en els molts evangelis apòcrifs, aquells que l’Església (amb
majúscules) va obviar en la construcció de la pròpia història, ens parla del
nen Jesús, és a dir, del Salvador abans que complís 30 anys, és a dir, abans
que els evangelis i la història oficial cristiana en parlessin. Per entendre’s,
ens parla de quan Jesucrist no podia “ser conscient de que acabaria sent... un
musical” i només era un nen trapella que volia fer amics. La darrera història, Ícaro y Dédalo, viatja a la cultura
grega per centrar-se no tant en la coneguda sortida del laberint dels
protagonistes sinó en les motivacions del jove Ícar. És millor fugir o
quedar-se i arreglar les coses? Una altra pregunta que implica una lliçó
moral...
Però, per sobre de
les moltes lectures ensinistradores de les paraules de Dario Fo, cal dir que la
representació ens fa gaudir de bon teatre, ens fa riure i ens fa pensar. Sovint,
aquests pensaments ens desperten la tristor o la vergonya (gairebé sempre...)
però la proposta del dramaturg italià (com sempre) i la bona feina de l’actor
madrileny converteixen La tigresa y otras
historias en una obra gens “sessuda” i molt divertida. Ens fa pensar, per
descomptat. Estem parlant de teatre, no de “cuentos chinos”!
