“Et tornes boja intentant ser perfecte, i això és impossible. No pots ser sempre la millor . És tan difícil sobreviure aquí : tens que ser la més guapa, la que està més bona, la millor actriu del món, i la millor companya. Hi ha tan poca gent que pugui viure d’això, que se t’exigeix massa”.
Aquestes paraules que es refereixen al seu treball com actriu, no estan incloses al doble monòleg que ara ens proposa Bàrbara Mestanza a la mateixa sala Atrium on tant va triomfar quan se’ns va presentar com “La mujer más fea del mundo”. Les paraules, formen part d’ unes declaracions fetes per la també creadora escènica a un diari de Navarra, mentre estava filmant fa un parell d’anys una telenovel·la (“Mercado central”) en la qual, per cert, hi va participar també Francesc Cuéllar. Però aquestes afirmacions no deixen de mostrar una clara connexió amb les inquietuds a les quals s’enfronten els dos potencials suïcides que ens trobarem dins l’Atrium, i que se’ns presenten inicialment amb una mena d’informalitat ben característica d’aquesta mena d’espectacles que intenten d’entrada esborrar les convencions habitualment associades a una representació: aquests dos tenen davant seu una llarga taula plena – mòbils i artefactes tecnològics a banda- de llibres, estris varis, i un bon grapat de llaunes de cervesa i bosses de crispetes i patates xips de les quals en faran bon ús tota l’estona, tot aprofitant l’entreacte per convidar-nos també a nosaltres. És així, entre crispeta i crispeta, i davant d’aquesta mena de taula de treball ,com Bàrbara trenca el foc , i ens fa partícips d’un neguit existencial que contempla molt seriosament la possibilitat d’emprendre el vol sense paracaigudes des de les altures d’un pis del Raval. I ho fa donant-li un bon repàs a aquelles expectatives que sovint tenen el seu origen en la infància, en els models en els quals et vas mirar, en les paraules i les actituds, les presències i les absències associades a aquests models, a aquest pare, a aquesta mare. I ho fa tot repassant alhora la mena d’ansietat que provoca reconèixer que tens davant teu a l’amor de la teva vida, però que potser la persona a la qual li atorgues aquest rol, troba que l’amor de la seva vida es troba a un altre lloc. I recordant les submissions patents o latents , sexuals i emocionals , que es deriven de les addiccions sentimentals de les quals no vols rehabilitar-te de cap de les maneres: pobre de qui ho intenti!. I ho fa recordant també les inseguretats professionals , les frustracions derivades d’aquella impossible recerca de perfecció que t’exigeixen , quan tu només veus imperfeccions cada cop que et mires al mirall extern i intern. Aquest monòleg, et fa pensar també força en aquell altre que deixava anar la dona més lletja del món, encara que la seva presentació escènica resulti més rudimentària , i el conjunt de reflexions, no arribi a oferir la potència escènica que mostrava llavors. En qualsevol cas: després d’una hora de xerrameca, potser ha arribat l’hora de fer de debò un pensament, i abocar-te a la finestra del pis del Raval, tot tenint molt present al cap una de les me´s terribles imatges que ens va deixar aquell 11 de setembre de 2001 que ja anunciava les calamitats de lsegle recent inaugurat.
Ves a saber. Potser a l’altre costat del carrer, a una altra finestra, t’hi pots trobar algú com ara en Francesc: algú de la teva mateixa edat que potser té inquietuds, inseguretats, i anhels voladors no massa diferents als teus. I que fins i tot, pot deixar anar de tant en tant notes d’humor que connecten també amb els teus moments més irònics. Tot i que diria que el seu monòleg, està encara millor articulat que el que ens ha ofert la Bàrbara, malgrat l’encert global d’aquest. En Francesc , com la Bàrbara ( els efectes expansius de l’autoficció resulten també aclaparadors en aquesta proposta) , es dedica a la interpretació i la creació escènica. I encara que ja li va bé actuar a espais diguem que més minoritaris, com ara aquesta mateixa Sala Atrium, no li fa tampoc fàstics ( més aviat, tot el contrari) a la possibilitat de protagonitzar una sèrie de Netflix d’aquelles que et poden convertir en mega estrella universal ( o si més no, en gran estrella local). I la sèrie de Netflix hi juga un paper fonamental en aquest segon tram de l’espectacle. Un segon tram que, per cert, presenta també certa similitud amb l’argument de “Dear Evan Hansen”, tot i que Cuéllar hagi deixat ja enrere l’adolescència del protagonista d’aquest molt reeixit musical. Però també ell, es veurà embolicat en una trama suïcida muntada al voltant d’un gran equivoc . I quan et veus involucrat en un equivoc , i no fas res per desfer-lo (més aviat, tot el contrari), estàs dient també ja molt sobre la fragilitat en la qual es sustenta la teva posició. Una fragilitat que té abast generacional, i que més d’un cop, porta a sentir-se atret pel buit que es contempla des d’una finestra del Raval… o de qualsevol altre lloc.
