L'amic retrobat

informació obra



Dramatúrgia:
Josep Maria Miró
Direcció:
Joan Arqué
Intèrprets:
Joan Amargós, Quim Àvila, Jordi Martínez
Assesor de moviment:
Carla Tovías
Escenografia:
Xesca Salvà
Vestuari:
Rosa Lugo
So:
Pep Pascual
Sinopsi:

L’amic retrobat de Fred Uhlman relata a través de la veu d’un home adult, Hans Schwarz, fill d’una família jueva, la pròpia història d’amistat de fa més de tres dècades amb Konradin Von Hohenfels, fill d’una família aristocràtica de Suàbia. Els nois es coneixen al Karl Alexander Gymnasium d’Stuttgart, l’escola més famosa de Württemberg, i inicien una intensa relació en què comparteixen i conflueixen coneixement, idees, preocupacions i també contradiccions. Inicialment l’amistat es configura al marge de l’enfrontament polític del país però, mica a mica, es veurà enterbolida pels convulsos esdeveniments i la pujada de tensió que es viu a Alemanya a partir de 1933 amb l’ascens del nazisme i l’antisemitisme. Els dos nois no poden viure al marge de les circumstàncies externes que començaran a notar en les seves respectives famílies i que també s’inocularà en la seva amistat provocant la separació definitiva de les seves vides.

El dramaturg Josep Maria Miró ha adaptat aquesta coneguda novel·la de Fred Uhlman, amb clares referències autobiogràfiques de l’autor alemany resident a Anglaterra. En aquesta versió, el relat se centra en tres personatges: Hans adult, Hans jove i Konradin jove.

Crítica: L'amic retrobat

04/12/2019

Drama de blanc destil·lat

per Jordi Bordes

Nova aventura entre Jordi Martínez i el director Joan Arqué, que fan, tots junts, un pas més fora del clown. L'august de Rhum, Rhumia i Rhumans, vva fer un paper dramàtic interpretant Charlie Rivel a Uuuh!!! (TNC. 2005), i l'any passat ja deixava la broma i s'endinsava en la depressió d'un artista de circ a El somriure a peu de l'escala. Ara, finalment, no hi ha cap vis de comicitat. La història que s'explica està carregada de dolor i, alhora de tendresa. Hi ha la ingenuïtat d'una amistat (encara que duri poc més que un ball) i la necessitat d'oblidar per sobreviure. La dramatúrgia de Josep Maria Miró desdobla eficaçment els records i els transforma en personatges: Quim Àvila i Joan Amargós (companys de la Kompanyia del Lliure) són els dos joves estudiants romàntics que viuen en una bombolla que els exclou (aparentment) de l'odi que va dominant l'Alemanya del 1933. De manera similar a Adreça desconeguda, la política els distancia.

També Joan Arqué (còmplice Carablanca dels pallassos clàssics i que també ha dirigit el clarivident Veus que no veus amb Pepa Plana) va desplegant les seves ales dramatúrgiques més enllà del circ. I ho fa amb molta prudència i sensibilitat. Ho va demostrar en el preciós Qui ets? I ara arrelant de manera molt respectuosa al drama dels jueus (orgullosos de ser alemanys i convençuts que en sortiran indemnes de l'ascens del nazisme com a reacció a la misèria imposada pels aliats de la I Guerra Mundial i també al comunisme)

Arqué ha optat per tensar i contenir al màxim cada escena, sense arribar al melodrama. Hi ha, sí, una narració que pesa com una dalla, segant tot bri d'esperança. El punt de vista d'aquest adult Hans Schwarz, que s'escapa dels camps de concentració i extermini quan els pares l'envien a la universitat a Amèrica. Tem que el seu amic Konstantin hagi estat còmplice de Hitler. De fet, tots els precedents el predestinaven. Hans ha optat per oblidar la seva Alemanya natal, i ha procurat ser solidari amb les seves víctimes. Una carta l'etziba al record que ha amagat durant 40 anys. El full rebregat estarà tota l'estona a l'escena fent d'evident punt del prsent que es manté latent fins pràcticament l'últim quadre. L'espai es va transformant. El blanc de la puerilitat es taca amb les esqueles dels estudiants del Karl Alexander Gymnasium d’Stuttgart que van morir a la II Guerra Mundial. Tot i el dolor, pocs cops una làpida pot ser més redemptora. La marca que, sense saber-ho, 40 anys després, Hans retroba la fidelitat del seu amic.

L'enllaç a Youtube no està disponible.