Vist el divendres, 6 de desembre de 2019 al Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers)
Caldria dir que “l’amistat de dos enemics en temps de guerra” títol de la sinopsi d’aquest magnífic espectacle, no descriu prou bé la història que ens narra. La novel·la curta de Fred Uhlman, autobiogràfica en gran mesura, ens explica (tot i haver-la escrit anys després, adult i lluny de la seva Alemanya) amb ulls d’adolescent, allò tan comú a aquella edat: la descoberta de la vida, de l’amistat, de la identitat pròpia i la del nostre entorn… i de com les ‘coses dels adults’ espatllen el que podria ser la natural relació entre les persones quan neix aquesta amistat.És important dir que l’autor (i la fantàstica traducció de Dolors Udina Abelló que té cura de no perdre mai la ‘germanitat’ del relat, per contextualitzar-lo) mira de no contaminar-se excessivament de tot el que s’ha dit i sabut posteriorment sobre l’ascens del nazisme, intentant fer un ‘diari’ d’un jove, descrivint la realitat des dels seus ulls. Segurament, la forma més efectiva d’impactar-nos amb una realitat destructora i despietada.
Dit això, la dramatúrgia de Josep Maria Miró respecta escrupolosament el text i el seu esperit original, que resultarà totalment reconeixible als qui el coneguin. Probablement el principal obstacle d’aquesta fidelitat sigui que una part important és narrada, intentant aprofitar els moments on els diàlegs poden convertir-se en escenes purament teatrals, tot i que no tots.
La direcció de Joan Arqué, a més, aprofita diversos moments, com l’execució d’exercicis ‘gimnàstics’ a l’escola i els jocs adolescents dels protagonistes per dotar d’una certa acció el relat, que doni aire i ens permeti respirar entre tanta descripció. Pel que fa als personatges joves (en Hans Schwarz i en Konradin Von Hohenfels, Quim Ávila i Joan Amargós respectivament), tot i que un podria interpretar de la lectura del llibre un cert hieratisme de Konradin, ens resulta certament molt més simpàtic, especialment al ser presentat amb un saxo que ell mateix munta, o en interpretar una part de la música en un piano de casa seva.
La seriositat del Hans adult (perfectament modulat per Jordi Martínez) enfront de l’espontaneïtat dels joves fa avançar el relat, fins que comencem a flairar (i en això no podem evitar els nostres referents sobre el nazisme, i el saber com va acabar tot) la tragèdia que s’acosta, i especialment com la condició de jueu es converteix per a Hans en una càrrega i en un perill davant dels seus veïns i amics de sempre.
La proposta escenogràfica, que ha de transportar-nos a diversos escenaris, que comença amb una blancor i neutralitat insuperables, va prenent color en alguns moments, descobrint-nos els secrets de la ‘part del darrere’. I no podia faltar, en algú de la trajectòria d'en Joan Arqué, l’aparició d’un cap d’os que representa la recarregada decoració de la mansió dels Von Hohenfels, que esdevindrà un capgròs puntualment.
Si per a algun públic és recomanable aquest espectacle, ben trenat (tot i les descrites dificultats de convertir una novel·la en una dramatúrgia) i que fa que hi entrem del tot fins a la resolució final, són els joves. Perquè la mirada és de dos joves i perquè les seves lliçons, tot i que són per a qualsevol, són especialment necessàries en uns temps -els actuals- que recorden de moltes formes aquells turbulents anys 30 d’Europa.
