Als Microteatres Barcelona, aquest mes estem veient diverses cares de l'amor.
En aquest cas, parlem de 'www.amor.com' una manera de dir les 'cites a cegues' que abans es concertaven a través d'anuncis per paraules als mitjans escrits, i que ara compten amb un munt de pàgines a Internet, facilitant, a més, que els interessats/des puguin parlar una mica i explicar-se coses abans del primer encontre en persona. Curiosament, aquest encontre al qual assistim, sembla més dels d'abans, perquè en un món on el primer que et demanen és la foto, la parella (bé, futurible) interpretada per Ramon Bonvehí i Lara Díez (aquesta última signa text i direcció, a més), es sorprèn al lloc on han quedat amb que tots dos són molt més atractius del que s'havien imaginat, recíprocament.
Els 15 minuts que dura l'obra/escena (és microteatre, no ho oblidem) transcorre al bar-restaurant on han fixat la cita. És evident que tots dos volen quedar bé -en el pitjor dels sentits- davant l'altre, sobretot després de comprovar que és 'molt més guap@ que jo', i comença un joc de mentides, de dir allò que pensen que agradarà, o com a mínim no decepcionarà l'altre, divertit, com no, però alhora profundament esfereïdor, perquè encara que sigui exagerat, sempre hi reconeixem una veritat que ens sona, en les relacions humanes. Algú es pot preguntar: i com sabem que estan mentint mentre van parlant? I aquesta seria una de les originalitats (bé, s'ha fet altres cops, però aquí s'utilitza de forma que passa a ser un tercer personatge) de la proposta, ja que abans, durant i després de que cadascú parli, escoltem paral·lelament els seus pensaments, aquells que no menteixen perquè estem segurs que encara ningú no pot sentir-los. Nosaltres sí, i aquí rau la part divertida de l'invent.
Tots dos intèrprets ho fan força bé, i la proposta té la frescor necessària per fer-nos passar una bona estona, sobretot perquè és una bona manera de riure'ns de nosaltres mateixos, que recordem algun moment en què també ens hem 'inflat' el currículum.
Lara Díez segueix el seu progrés, especialment des de que va decidir saltar (sense deixar la interpretació, com veiem als seus personatges del 'Polònia') a l'escriptura de textos i la direcció.
D'altra banda, aprofito per fer esment de la nova ubicació dels Microteatres de Barcelona, ara dalt de tot del carrer Bailen, a tocar de Gràcia, i en general de la presència cada cop més freqüent del microteatre. Fins i tot un innovador Festival Barceloní dedicat, el www.festivalpindoles.cat
Com en el seu moment va ser el fenomen de les sales alternatives, sembla que les obres d'aproximadament 15 minuts, en espais on se'n poden veure vàries en un vespre, en petites sales i pocs espectadors, i un preu raonable, han vingut per quedar-se. Per a molta gent de teatre pot ser, a més d'una sortida viable -també econòmicament, cosa estranya a les 'alter'- al seu talent, en una ciutat on la relació d'oferta i demanda fa que pocs muntatges tinguin l'èxit desitjat, poden resultar l'equivalent als curts en el cinema, una forma de poder mostrar les capacitats d'autors/es, directors/es i intèrprets, sense haver d'afrontar grans produccions, o com a mínim de llarga durada. I a més sembla que entre una part del públic, i especialment jove, pot fer forat com a alternativa d'oci. I com el cinema, oferir passis en diversos horaris durant una mateixa tarda-vespre.
