Lazarillo de Tormes. Rafael Álvarez "El brujo"

informació obra



Intèrprets:
Rafael Álvarez "El Brujo"
Direcció:
Rafael Álvarez "El Brujo"
Sinopsi:

Deixeu-me dir-vos alguna cosa: no abandonaré mai el Lazarillo. Cada vegada que el represento gaudeixo especialment. Mai he deixat de connectar amb el públic d’una manera especial. La satisfacció del goig no es pot fingir i jo gaudeixo de debò amb aquesta obra.

El Lazarillo i jo hem rebut molt més del que hem donat. La compensació afectiva i emocional és molt gran i l’alleujament i la tranquil·litat, més encara. Aquesta criatura de ficció va néixer amb un destí molt especial i per això segueix aquí.

Com des del primer dia, sento un enorme privilegi en poder lliurar la meva veu i el meu cos a aquesta joia de la literatura. Aquest ens imaginari podria canviar el món real perquè fa de la gana i la necessitat un art, la recicla en saviesa. Davant del dolor tenim dos camins: la queixa o l’art. I amb ironia, una part de l’estat del neci camina per l’aprenentatge i arriba a la saviesa. El Lazarillo tracta de la marginació, la gana i la vivència dura de la infància. Els paral·lelismes entre el món de l’infant que acompanya el cec i la situació de tants nens del tercer món que moren d’inanició són òbvies. La història es repeteix una vegada i una altra.

Com gairebé sempre, aquesta situació és la conseqüència d’un món de desequilibris a el que els béns estan descompensats. I neix de la manca de consciència davant del valor de la vida. L’obra afronta un problema universal: avui també l’apetència actual es mou al voltant de l’ambició i el poder. És com una metàfora que tothom entén, és un món, un pou de vida i significats que et condueixen. Neix en una època d’enormes desequilibris entre el món oficial de la Cort i el real, de gana. I abans igual que ara no es pot ser feliç en un món desgraciat, perquè les vides maltractades tenen a veure amb la teva. Almenys jo no puc.

Per tot això, perquè Fernán Gómez va saber capturar l’ànima d’aquest murri, perquè m’apassiona recitar les seves aventures pels teatres; aquí hi ha aquest meravellós relat, primordial per a mi, com ho és servir la necessitat del públic a cada moment. Una necessitat que pot ser de diversió, d’esclariment, de relaxació, d’un silenci o d’un crit. Ves a saber.

Rafael Álvarez, El Brujo

Crítica: Lazarillo de Tormes. Rafael Álvarez "El brujo"

09/07/2023

Bululú

per Marc Sabater

Fer la crítica d’un espectacle que porta més de 30 anys en escena resulta, com menys, una mica incongruent. Les virtuts del Lazarillo de Tormes, el veterà monòleg que ha marcat la trajectòria de Rafael Álvarez El Brujo, estan sobradament demostrades pel pas del temps, les ininterrompudes representacions durant aquestes tres dècades i, sobretot, l’homogeni efecte que provoca en els espectadors independentment de l’edat, el moment o la geografia.

La reacció del públic que aquest 2023 han vist el Lazarillo al Fresc Festival de Sabadell ha estat exactament la mateixa que la del que fa una mica més de 20 anys, a principis dels 2000, el va veure en el mateix espai, l’Amfiteatre dels Jardinets de l’Espai Cultura Sabadell, a mans d’un actor inevitablement més jove però igualment ple d’energia, amb una fortíssima personalitat escènica i posseïdor d’un magnetisme —diria que congènit— que explica en molt àmplia mesura l’èxit i la longevitat de la proposa.

El Lazarillo demostra que l’stand up comedy no és un invent nou, ni molt menys. La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, l’anònim del segle XVI li serveix a El Brujo com a base d’un monòleg en què entra i surt dels personatges i, sobretot, entra i surt de l’escena per interlocutar amb els espectadors sobre els temes més diversos, sempre amb un humor intel·ligent, amb un grandíssim domini escènic i, per damunt de tot, amb una aparença d’improvisació que meravella el respectable.

La temptació, i la simplificació, seria dir que el Lazarillo és una veterana stand up comedy amb el valor afegit d’un guió i un sedàs teatral que la porten més enllà dels exemplars més celebrats del gènere. Però no. De fet, el Lazarillo del Brujo és, dramatúrgicament, teatre en majúscules. L’actor —i així ho verbalitza en diferents ocasions durant l’espectacle— es transforma en el Lazarillo i, com ell, compareix davant des lectors/espectadors per explicar com és la societat del seu temps i fer-ho amb els codis actuals, com feia al sexle XVI aquesta personificació de la picaresca que encara avui martiritza els alumnes de Secundària.

Com en el Segle d’Or espanyol, en essència, el que fa Rafael Álvarez El Brujo és reviure els anomenats ‘bululús’, actors que recorrien pobles a peu i que, després de convocar la concurrència, pujaven damunt d’un bagul i interpretaven tot els personatges d’una obra, explotant diferents registres i afegint-hi collita pròpia a canvi de “cuatro o cinco cuartos, algún pedazo de pan y escudilla de caldo”. En fi, ja veieu, res nou. Fórmules de sempre que, a les mans adequades, continuen funcionant com el primer dia. Teatre.