Fer la crítica d’un espectacle que porta més de 30 anys en escena resulta, com menys, una mica incongruent. Les virtuts del Lazarillo de Tormes, el veterà monòleg que ha marcat la trajectòria de Rafael Álvarez El Brujo, estan sobradament demostrades pel pas del temps, les ininterrompudes representacions durant aquestes tres dècades i, sobretot, l’homogeni efecte que provoca en els espectadors independentment de l’edat, el moment o la geografia.
La reacció del públic que aquest 2023 han vist el Lazarillo al Fresc Festival de Sabadell ha estat exactament la mateixa que la del que fa una mica més de 20 anys, a principis dels 2000, el va veure en el mateix espai, l’Amfiteatre dels Jardinets de l’Espai Cultura Sabadell, a mans d’un actor inevitablement més jove però igualment ple d’energia, amb una fortíssima personalitat escènica i posseïdor d’un magnetisme —diria que congènit— que explica en molt àmplia mesura l’èxit i la longevitat de la proposa.
El Lazarillo demostra que l’stand up comedy no és un invent nou, ni molt menys. La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, l’anònim del segle XVI li serveix a El Brujo com a base d’un monòleg en què entra i surt dels personatges i, sobretot, entra i surt de l’escena per interlocutar amb els espectadors sobre els temes més diversos, sempre amb un humor intel·ligent, amb un grandíssim domini escènic i, per damunt de tot, amb una aparença d’improvisació que meravella el respectable.
La temptació, i la simplificació, seria dir que el Lazarillo és una veterana stand up comedy amb el valor afegit d’un guió i un sedàs teatral que la porten més enllà dels exemplars més celebrats del gènere. Però no. De fet, el Lazarillo del Brujo és, dramatúrgicament, teatre en majúscules. L’actor —i així ho verbalitza en diferents ocasions durant l’espectacle— es transforma en el Lazarillo i, com ell, compareix davant des lectors/espectadors per explicar com és la societat del seu temps i fer-ho amb els codis actuals, com feia al sexle XVI aquesta personificació de la picaresca que encara avui martiritza els alumnes de Secundària.
Com en el Segle d’Or espanyol, en essència, el que fa Rafael Álvarez El Brujo és reviure els anomenats ‘bululús’, actors que recorrien pobles a peu i que, després de convocar la concurrència, pujaven damunt d’un bagul i interpretaven tot els personatges d’una obra, explotant diferents registres i afegint-hi collita pròpia a canvi de “cuatro o cinco cuartos, algún pedazo de pan y escudilla de caldo”. En fi, ja veieu, res nou. Fórmules de sempre que, a les mans adequades, continuen funcionant com el primer dia. Teatre.
