Le llaman copla

Teatre | Musical

informació obra


Direcció Musical:
Marc Sambola
Dramatúrgia:
Marc Vilavella
Direcció:
Marc Vilavella
Intèrprets:
Elia Corral, Gracia Fernández , Nacho Melús , Ona Pla , Marc Vilavella, Víctor Arbelo (Cover), Patricia Paisal (Cover)
Interpretació musical:
Laia Martí (Flauta), Oriol Mula (Viola), Gerard Alonso (Piano)
Composició musical:
Gerard Alonso i Marc Sambola
Coreografia:
Nacho Melús i Ariadna Peya
Il·luminació:
Sergi Cervera
So:
Josep Sánchez-Rico
Sinopsi:

Després de l’èxit obtingut al Teatre Fernán Gómez de Madrid la temporada passada i al Versus Teatre fa tot just dos mesos, La Barni Teatre torna als escenaris de Barcelona amb Le llaman Copla, una proposta en format de concert escènic en què es presenten algunes joies imprescindibles de la tradició musical i artística espanyola, cançons amb tota la seva puresa com són: Las cositas del querer, La bien pagá o Pena, penita pena… Una oportunitat única de gaudir dels clàssics de la copla, el flamenc i el cuplé a través d’aquest espectacle en directe.

Crítica: Le llaman copla

20/08/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Andreu Sotorra

  Per als espectadors seguidors d'aquesta colla que es fan dir La Barni Teatre cal recordar un espectacle d'èxit que encara ara circula, 'Ojos verdes, Miguel de Molina in memoriam'. Aquesta vegada, amb 'Le llaman copla', entren novament a Barcelona —han passat recentment per La Seca Espai Brossa amb la reposició de 'Ojos verdes'— amb un espectacle que va fer el seu rodatge inicial, també molt ben rebut, al Teatro Fernán Gómez de Madrid.
  De fet, bona part del repertori de 'Le llaman copla' és el que va sobreeixir de la tria que es va haver de fer en muntar 'Ojos verdes'. Per tant, es podria considerar una continuació d'aquell primer tast que, malgrat la factura catalana —o potser precisament per la factura catalana que té— ha arrossegat espectadors a dojo i sense prejudicis.
  Si a 'Ojos verdes' —recordem que fruit d'un treball de llicenciatura de Marc Vilavella— es feia més profundament un recorregut per circumstàncies de la guerra civil i tornant la propietat de la copla als temps de la República i no pas el franquisme que se la va fer maldestrament seva, aquí el recorregut és més històricament musical i format per petites històries cantades, com si fossin clips, d'una època ja gairebé prehistòrica per als més joves i increïblement recordada —sisplau per força— pels que han viscut la repressió i la conducció ideològica de la postguerra.