Le Récital des Postures

informació obra



Il·luminació:
Dominique Dardant
Vestuari:
Scilla Ilardo
Ajudant de direcció:
Ruth Childs (mirada externa)
Producció:
Théâtre de Sévelin 36 a Lausanne
Coreografia:
Griselda Astudillo
Direcció:
Albert Gràcia
Sinopsi:

Le Récital des Postures és un concert per a un instrument, el cos humà. La coreògrafa i intèrpret Yasmine Hugonnet recull un seguit de postures que demanen, de manera paradoxal, un intens compromís i un complet abandonament. La seva agilitat i la seva impressionant força permet al seu cos aparèixer suspès en l'escena. Ella sembla surar en un espai en un blanc, i l'impacte dels seus nets moviments fan despertar el somni i la imaginació del públic. Senzill i misteriós, aquest solo és capaç d'acumular sensacions i imatges suggerents i tàcites. Ens parla del que hi ha sota la pell.

“La meva primera intenció va ser la de buscar una posició en el meu cos, a l'escenari amb la intenció de conciliar un compromís intens i l'abandó. Una postura compromesa amb tanta intensitat en l'acció de la receptivitat.” Yasmine Hugonnet.

Finalista a la categoria de solo dels Premis de la Crítica 2016

Crítica: Le Récital des Postures

02/10/2016

Nuesa poètica

per Montse Otzet

La primera postura que es veu del cos de la ballarina no és gens habitual com inici d’un espectacle: situada d’esquena al públic, damunt les dues cames amb el cos abocat endavant i les mans tocant el terra, Yasmine Hugonnet dóna pas a un seguit de moviments quasi imperceptibles que agafen forma i dimensió a mesura que avança l’espectacle.

La postura inicial transmuta en un cos estirat a terra, boca terrosa, que ondula de manera inapreciable, com si es tractés d’un rèptil mandrós.  L’esforç físic només es percep en un quasi impalpable tremolor de cames, la resta tot és tènue i subtil.  

Una llarga cabellera tapa la cara a la ballarina i no ens deixarà veure-li  el rostre fins ben entrat el muntatge. Amb gran habilitat, Hugonnet juga amb aquesta mata de cabell  per donar-li un relleu important a l’hora de construir suggerents imatges sobre un terra i un fons blanc. Delicades postures que creixen en bellesa i sensibilitat quan la ballarina es desprèn de la camiseta i de les malles i ofereix una nuesa poètica com a instrument de creació i sublimació.

Peus que serveixen de falca per fer lliscar el cos, mans que posen l’accent final a una postura mòbil, dits d’un peu que agafen la cabellera amb gran habilitat i amb una imaginació lloable. Enginy que, en determinats moments, ens remet a figures escultòriques i fins i tot a la imatge de Nijinsky a l’Apres midi d’un faune,  pel gir del tors i la postura de les mans.  

Tot fet amb delicadesa, sense pressa, com tampoc sense música, tan sols amb una respiració molt ben controlada, quasi imperceptible fins a arribar al final del muntatge, quan l’artista, asseguda a terra mirant fixament un punt llunyà, emet un reguitzell de sons i paraules sense moure els llavis, desvetllant-nos que a més de ser una notable artista gestual és també una ventríloqua amb tocs d’humor.