Lear. La caça de l'home

Teatre

informació obra


Escenografia:
Sílvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Mingo Albir
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudantia de direcció:
Javi J. Moyano
Intèrprets:
Oriol Genís, Mònica Almirall, Antònia Jaume, Marta Ossó, Anna Castells
Direcció:
Gil Roman
Sinopsi:

Aquesta és la trista història d’un home. Fins avui, havia estat una persona afable i havia tingut una vida tranquil·la. Ara, ja vell, deixaria de treballar i es dedicaria a no fer res en particular. Tornaria per última vegada amb les mans a la butxaca cap a casa, on l’esperarien els seus fills, les seves petites coses i la casa per recollir-lo. Però tornaria amb l’estranya convicció d’haver de fer encara alguna cosa perquè la seva vellesa conclogués amb dignitat. Aquest és, doncs, el final de la trista història misteriosa d’un home que intentà abordar la divinitat, que es va voler plegar a la seva animalitat i que acabà compadint-se en la seva humanitat. Només el final de la trista història d’un home.

Aquest espectacle es va estrenar dins de F.R.A.U., una obra de set hores d'Albert Arribas a partir del Quadern del frau d'Albert Balasch, guanyadora del Premi Quim Masó 2015.

Crítica: Lear. La caça de l'home

15/06/2017

Quietud i profunditat

per Jordi Bordes

L'última càpsula de F.R.A.U. (Premi Quim Masó 2015) té vida pròpia. Albert Arribas torna a condensar tota la força en la paraula i obvia les bromes teatrals, aquella mirada crítica cap a la patum teatrera que apareixia a Sala de miralls (TNC, 2014). A Lear tot pesa, tot té densitat. Cada vers, cada moviment mil·limètric. El regne que pretén repartir aquest Lear despullat, cec, dalt de l'abisme amb el que pensa que abandonarà la vida, és el de la llengua. Però les tres filles no tindran gaire res a disfrutar perquè la llengua està morta. Ell ho constata i se sent culpable de no haver sabut cultivar-la. 

Al Teatre de l'Akadèmia la mirada és molt més panoràmica, forçosament. Perqué l'alçada s'ha vist notablement reduïda i la proximitat d'aquesta mena de passarel·la (estàtica) del desesper (i la ignorància) es projecta directament a l'audiència. El text, quasi xiuxiuejat, està dit d'esma però amb una profunditat que arrela a l'ànima. Només una pedra de mantes fa de contrapunt (i record a la producció de 7 hores primigènia). La llengua es mor i ningú troba la manera d'alliberar-se. Tot decau. Ni la broma, ni la farsa, ni l'esperança ingènua permeten sortir de sota la llosa. 

Sentir xiuxiuejar el text Oriol Genís, amb els braços caiguts i les cames en un estrany equilibri té un no-sé-què hipnòtic. Contrasta amb la rigidesa de les tres filles, palplantades, precioses, estenent les faldilles i amb una parla que dringa fresca i amb una naturalitat expositiva, sense comprometre's a res (fins que es dispara el monòleg d'Antònia Jaume). Més que pretendre les raons poètiques de cada personatge, val més deixar-se amarar en un món trist, buit com els ulls de Lear. No hi ha cap Gloucester que permeti donar un bri d'esperança a un món tant devastat.