A vegades, en la modèstia d’una sala petita, trobem perles estranyes de rara bellesa. L’estranyament rau aquí en la disposició dels espectadors en petites illes hexagonals formades per les cadires que ocupa el públic. Tota la sala esdevé espai de representació, el públic conforma l’espai escènic en el que queda immers. L’espectador es troba “sol” davant la proposta de donar vida escènica a un text com Les metamorfosis d’Ovidi: un poema narratiu, escrit en els primers anys de l’era cristiana, sobre els mites grecollatins que esdevé el gran referent de les arts i la literatura occidentals. De Shakespeare a Kafka, de Tizià a Nicolas Poussin -passant per Velàzquez, Rubens o Bernini-, molts dels episodis mitològics de Les metamorfosis se’ns han fet coneguts i, fins i tot, familiars. Aquesta familiaritat, no obstant, abona una visió del món que sembla esquerdar-se dia a dia, i tanmateix continua ferma i hegemònica. La importància d’aquesta versió escènica de Pablo Ley està en la tria i la relectura dels mites que invoca. Si Ovidi subjugà el gran Apol·lo (la raó) a la tirania del petit Cupido (l’amor), Pablo Ley, dramaturg avesat en adaptacions escèniques de gran calatge -pensem en el Faust, versió 3.0 (TNC 1998), 2666 (Teatre Lliure 2007) o, la més recent, Medusa (TNC 2017)-, fon l’episodi de Píram i Tisbe amb el de l’endeví Tiresies -home i dona alternativament- per fer un al·legat contra el maniqueisme del binomi home-dona i la cultura de la violació tan ben il·lustrada per la Història de l’Art (l’exposició Art i mite. Els déus del Prado, CaixaForum, 2021, n’és un bon exemple). Aquesta lectura, clara i reivindicativa en els episodis esmentats, travessa tot l’espectacle.
Com correspon a una cosmogonia, l’espectacle s’inicia en la foscor del caos primigeni. Però, contra pronòstic, la llum apareix il·luminant exclusivament Mirena Nafarrate: oficiant principal en el paper de narradora que alterna amb la recreació puntual d’un gran nombre de personatges. La jove actriu, amb gràcia de contacontes experta, desgrana un text dens, frec a frec amb el públic, embolcallant-lo amb les seves anades i vingudes solcades per magnífics moments interpretatius. Andrés Piza (performer d’il·luminació, segons el programa de mà) atorga “la llum” necessària a cada moment, convertint-se esporàdicament en personatge i guiant-nos, com una mena de Prometeu, en una foscor inquietat. La fosca engoleix fins i tot Jorge de la Torre i el piano on interpreta una partitura original creada ad hoc pel propi compositor i músic. Pablo Ley ha concebut un espectacle on la llum té un protagonisme inusitat: enmig de la tenebra, l’espectador es impel·lit a seguir la llum, a buscar-la, girant sobre el seu propi eix. Subtils efectes lumínics acompanyen un relat gens fàcil per a l’espectador que ha d’acompanyar el passeig de Mirena Nafarre pel seu estrany i fosc univers. Hom es troba immers en un mar de perplexitats on sembla navegar a la deriva. Malgrat aquesta sensació, el relat es clou amb l’episodi de Filemó i Baucis, exemple màxim d’hospitalitat. La humil parella acull dos captaires després de ser rebutjats per tota Frígia, a la península d’Anatòlia. Són Zeus i Hermes disfressats. Els déus premien la generositat de la parella concedint-los el desig de morir junts en el mateix moment: ell esdevindrà un til·ler i ella una alzina. L’amor profund, l’amistat i la generositat triomfen per sobre les sagetes frívoles, sensuals i seductores de Cupido. Un bri d’esperança en una peça marcada per una foscor que no amaga una certa desídia en aspectes com ara el vestuari.
