Hans Christian andersen és un contista que puja als escenaris amb una certa freqüència. Efectivament, si hi ha algun conte seu que es pugui convertir en dansa clàssica és aquest de Les sabatilles vermelles. Dreams Teatre ha elaborat una coreografia amb ambició. Per una banda, ha dissenyat una escenografia projectada, que li permet que el follet voli al voltant de la lluna, i per una altra ha sabut transformar els dos elements que s'instal·len als laterals amb múltiples recursos per transformar la sala de ball, en la plaça del poble o el carrer de les botigues. Els sis ballarins (alguns, es desdoblen en més personatges) construeixen la situació ballant petits números de dansa clàssica amb tonades conegudes. La música (i el moviment, conseqüentment) il·lustra les contradiccions dels personatges que, a més, forcen l'expressió del rostre. Una veu en off narra el conte, amb el que es garanteix que no hi hagi cap ombra pel que fa a l'argument per part dels joves espectadors.
A la puresa de la protagonista (somniadora, soferta, i enamorada) se li sumen els dos germans, sempre disposats a ajudar-la. I, de contrast, la filla de la dona rica que li agrada ballar però no fent puntes, precisament. Ella és la que dóna vivesa al quadre, perquè d'altra manera, desapareixeria pràcticament el conflicte i, sobretot, pecaria duna candidesa poc atractiva. Elspapers dels adults aparenten el treball i la consciència (la mare), el consumisme i les males maneres (la mare de la nena entremaliada) i l'honrat sabater.
És difícil trobar peces de teatre familiar a partir de dansa clàssica. En aquest sentit, aquesta és una proposta, gairebé única. Un altre exemple és Quadres d'una exposició que va produir la Quinzena Metropolitana de la dansa el 2018. Sorprèn perquè hi ha prou afició, entra la canalla, a les sessions de clàssica com a extraescolar. El cert és que aquestes dues produccions es veuen massa encorsetades per un argument molt simple, i uns moviments que acaben sent repetitius (encara que es traslladin de situació amb vestuari i escenografia).
Sí que hi ha molta més producció de dansa en espectacles familiars.Tenen, en general ,una major complexitat dramatúrgic; guanya l'interès dels personatges. Hi ha companyies s'hi han especialitzat, com ara Roseland musical (Viatge al centre de la Terra). I, en algunes ocasions a altres companyies de dansa d'adults han fet peces específicament per a canalla. Des de Nats Nus (Momentari) a Thomas Noone (Balbir, el meu avi, Alice, Molsa) o Àngels Margarit (Origami Flexelf, Backàbac)per citar alguns exemples.
