Like si lloras

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Anna Serrano
Direcció:
Elena Martín, Anna Serrano, Chani Martín
Intèrprets:
Guillem Barbosa, Arnau Comas, Blai Juanet, Alba Sàez, Elena Martín, Claudia Serrahima, Carla Linares, Marina Garmendia, Anna Serrano, Nahia Laiz
Escenografia:
Marc Salicrú
Vestuari:
Vera Moles
Il·luminació:
Marc Salicrú
Interpretació musical:
Clara Aguilar, Laura Weissmahr
Ajudantia de direcció:
Topo
Producció:
Col·lectiu VVAA
Sinopsi:

LIKE SI LLORAS parla de nosaltres, de com les nostres ganes de deixar rastre es poden convertir en un acte d’amor, en un motor de canvi o en una trampa de la vanitat. Ens preguntem pel significat de “perdre el temps”, “aprofitar el temps” i “esperar”. I en aquest moment d’espera abans de fer algun salt que desconeixem, és on ens situem per començar a explicar la nostra història. Matem el Doraemon i ‘al lío’. Està clar que ens queda una bona feinada. Però no plorarem davant vostre.

Crítica: Like si lloras

18/11/2017

Fresc, postdramàtic, interactiu, fragmentari, encomanadís

per Jordi Bordes

Aquesta gent d'Els Malnascuts (ara presenten les seves produccions sota l'acrònim VVAA) són inesgotables. Construeixen una idea i, als pocs minuts, la qüestionen i l'escapçen. El codi passa a tenir un altre format. Però, de sobte, cop de llum, (i d'efecte) i es torna a la narració inicial, als esbossos dels personatges. que es van confonent entre actors i personatges, ficció i realitat. Hi ha una pretensió absoluta de jugar i d'integrar l'espectador (envoltant-lo). Són generacionals i per això construeixen a partir dels Doraemon. Si Agnès Mateus s'inspira en Mazinguer Z i Afrodita (Rebota y rebota y en tu cara explota), aquests insolentment joves canten la canya als il·lustradors d'anime sense vergonya.

Like si lloras respira l'esponaeïtat de Wohnwagen. La voluntat de trencar el discurs, de fragmentar els personatges i les situacions. Així és impossible construir personatges que generin una empatia amb l'espectador, que els desarmi. La construccio és metateatral. Es vol trencar el codi contínuament. El repte és saber cap a on durà l'aventura postdramàtica. A Tata mala hi havia una voluntat trencadora amb elements externs a la narració (els Falcons de Barcelona) que acabaven esdevenint uns elements que reforçaven la imatge, la situació dramàtica, tot i que presentada de manera fragmentària. Els Malnascuts han presentat peces, amb anterioritat amb una trama (generalment fantasiosa) que transportava l'espectador a uns paratges nous però més propers a l'escena convencional (Collectivus, per exemple). Sembla evident que el viatge els porta a trencar més amb la convenció. Els és una necessitat. Cal que aquest joc arribi a un port en el que l'espectador (de totes les edats, a poder ser) s'hi senti identificat i a més de riure del despropòsit n'extregui una reflexió. Ara, es comprova que la gent de Malnascuts/VVAA són una colla amb molt d'entusiasme, amb talent, i capacitat de construir un espai, un món audiovisual i sonor envolvent. Però que han obviat la raó teatral, la tesi. A Like si lloras es passa a forma part de la comunitat però, com diria Mafalda, després d'arremangar-se les mànigues de la camisa i en mig de la plaça respondria al clam de la radio militant: "D'acord, hem d'empényer el país però com i cap a on?".