Liov

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Diego Sinniger
Dramatúrgia:
Guille Vidal-Ribas
Producció:
Rotativa Performing Arts
Autoria:
Gero Domínguez
Coreografia:
Gero Domínguez
Sinopsi:

A Liov, Diego Sinniger de Salas vol trencar els límits entre la dansa contemporània i el hip hop. Quan li pregunten sobre el mestissatge entre aquestes dues branques del moviment, la seva resposta és clara: “Dues cultures no es poden acoblar a la perfecció, però és bonic imaginar que podem viatjar de l’una a l’altra per tal de crear una tercera visió o cultura”. 

Liov és una peça híbrida que parla sobre la repressió de les emocions, sobre l’anul·lació de la pròpia experiència i sobre altres formes d’agressió intel·lectual, emocional o física. Aquest duet de dansa ens vol posar cara a cara amb diverses formes de violació de la llibertat individual i la identitat de les persones, amb actes de vulneració que tot sovint són massa quotidians. Perquè cada dia el nostre entorn pot decidir violar-nos.

Crítica: Liov

27/11/2018

coreografia construïda a cops

per Jordi Bordes

La dansa de contacte i el teatre físic poden  ser més o menys subtils. En aquesta ocasió, l'enfrontament entre els dos personatges (en principi, un pare que mira de centrar un fill jove, que vol sortir del seu cercle d'influència) és de notable contundència.  Els cops són reals. tot i que no hi ha, evidentment, podi entre els intèrprets, si no entre els personatges. La baralla (Los Moñekos també fan una dansa lluitada però amb una evident comèdia, com ara We-ding o, sobretot, Amortal combat) parteix d'un codi ben senzill. L'un mira de sortir de l'espai i l'altra el recol·loca, s'hi posa a sobre, perquè hi reflexioni.És curiós que el paper dramatúrgic quedi creuat en la interpretació perquè el fill (que vesteix camisa, mentre el pare porta samarreta) és qui fa les funcions de portor, mentre que elpare s'hi situa a sobre i hi fa cabrioles com si fos un àgil (sense les tradicionals verticals del circ). La lluita, més tard, s'identifica més amb la lluita de dos mascles per governar una manada. Com si s'enganxessin amb les banyes d'un cèrvol per fe-se el més fort. L'obra acaba amb l'esgotament físic dels dos intèrprets. És natural. perquè no deixen d'esmerçar energia i potència, pas a pas. No hi ha desellaç: ni reconciliació ni tampoc distanciament definitiu. És com un fragment d'una baralla.  Dramatúrgicament, s'hagués agraït una certa evlció de la lluita de personalitats, sense necessitat d'un final tancat. Però deixar-ho, tal i com estava a l'inici dóna la sensació de no haver percebut cap canvi. I l'art atrapa, ajuda a projectar idees, quan la situació o els personatges tenen una evolució. És bo que l'espectador imagini però en el format actual sembla que la relació inicial segueix igual d'esquerpa, no han après res l'un de l'altre, encara.