En el sí del batejat Espai 30 de la Nau Ivanow, assistim a un espectacle purament teatral, amb un 'vestit' escènic minimalista, i on la feina de les tres actrius que l'interpreten, pren el protagonisme. Afortunadament, perquè l'espai no acompanyaria gaire un altre tipus de proposta, com comentaré al final.
Les tres executants de Las Moscas, Laura Garcia, Ana Jiménez i Padi Padilla -que també signen la direcció- es proposen iniciar-nos en el món de les emocions (explicar-lo seria impossible en 45 minuts), amb una tècnica actoral més que correcta i variada (passant en alguns moments per la màscara, o la interpretació musical), i prèvia presentació de la companyia, trien fer-ho explicant-nos tres històries on posem nom i cares als mots amb què etiquetem moltes de les coses que ens passen per dins. Així, coneixerem:
La vergonya, on en Llorenç, un nen, en té tanta que es fa invisible per no sortir a fer
teatre a l'escola. Amb l'ajut d'un gosset que borda sempre per assenyalar on
és, aconsegueix vèncer la seva tendència natural a amagar-se.
La botiga de les emocions, per on passen diversos personatges demanant
algun remei pels seus problemes emocionals, i on el vell botiguer Eulaci, els
dóna algun producte que, efectivament, els ajuda. Particularment, diria que, potser és molt reduccionista -i molt propi dels temps actuals on gairebé tot es creu que ho poden guarir els fàrmacs- pensar que prens alguna cosa i s'arregla el problema. Però el fons és que tots anem buscant solucions a aquelles coses que sabem que no van bé dins nostre, i que hi ha persones que ens poden ajudar. Dels 4 moments d'aquesta llarga història,
el primer, on una senyora es queixa de lo antigues que són les seves amigues
(totes elles d'una certa edat) potser la millor solució no és donar-li una poció de malenconia, perquè sigui com les altres, sinó que intenti que elles avancin una mica
amb els temps, o bé buscar altres persones més com ella. I la darrera, la d'una noia a la recerca de l'amor, potser es podria dir que té un contingut massa subtil
pels nens petits, a qui costa comprendre el procés. Amb tot, entenem que l'amor, aquell que sorgeix entre dues persones, és el resultat de combinar diverses altres emocions, idea que em va resultar molt interessant.
Una noia té por de la foscor, i com
l'ajuden a vèncer-la, amb un interessant i senzill efecte lumínic fet amb una làmpada. I com aquell que no ho vol, arriba el final de l'espectacle.
Una cosa va quedar ben palesa, i va ser la gran ovació
dels papes i mames presents. Entenem tots que la Educació Emocional és un tema
interessant i necessari pels nostres fills, i el teatre un vehicle idoni. Va
semblar que molts adults agraïen el to educatiu de l'espectacle i que algú
toqui directament les emocions com a tema principal. Perquè ja sabem que d'emocions, en hi ha a tots
els espectacles, ja que són la matèria de la qual es fan les històries, els
conflictes i els personatges, i que són l'element que més pot identificar als
espectadors amb el que està passant dalt de l'escena. Però afrontar-los
directament, no es fa gaire. I en aquest espectacle, que es nota -i em van confirmar ells mateixos- que ha nascut molt enfocat al món escolar, se'n fa bandera.
Per tant, dir que el valor màxim de l'espectacle, a banda de les coses ja esmentades, és que és un espectacle necessari, i probablement un dels iniciadors d'una tendència que intueixo que anirà a l'alça. Dialogar d'alguna forma amb els nostres infants i joves sobre les emocions em sembla tant necessari com que aprenguin a llegir o a comptar. Temps al temps.
Algunes recomanacions a fer-li a la sala: Caldria pintar el fons i lateral de la sala (mí
nim fins on arriba l'escenari) de negre, doncs
queda molt 'desangelat' el fons de parets de nau industrial amb un manteniment precari, i en tons clars, per a qualsevol espectacle que vulgui tenir una mínima cura de la llum, o simplement concentrar l'atenció en l'escenari. Aquest, ara és una tarima desmuntable, que a banda de petita per a molts muntatges -no per a aquest- té poca alçada, amb unes cadires que fan que des de la segona
filera del públic ja costi veure més avall dels genolls dels actors.
Això em porta a
demanar que es posi moqueta o
alguna mena de revestiment semblant al terra que hi ha entre les cadires i l'escenari, ja que a la vista de la poca visibilitat, i de forma natural, els nens i nenes seuen en aquest terra, ara només de ciment. Per últim, tenir cura de que els sons i músiques que s'estan produint en altres instal·lacions contigües, puguin molestar al públic que està seguint un espectacle a l'Espai 30. Ignoro si era un passi
o un assaig, allò que se sentia, però en tot cas, caldria evitar que coincideixin les dues activitats a
l'hora.
Dit això, amb ànim constructiu, tot el meu suport més ferm i sincer a l'activitat i vitalitat de la Nau Ivanow, un espai molt necessari per a l'ecosistema cultural de la ciutat, i que dóna aixopluc a multitud d'iniciatives, moltes força interessants, de companyies joves, i propostes adreçades a un públic inquiet.
