El Mercat de les Flors estava a petar
i a l’aire si respirava una gran expectació. Lo Real, l’últim espectacle d’Israel Galvan ha arribat a Barcelona precedit
d’una gran polèmica: mentre el públic francès s’ha rendit als peus del ballarí
flamenc més innovador del moment, els
assistents a l’estrena al Teatro Real de Madrid, li va dedicar aplaudiments
però també unes sonades xiulades.
Israel Galván és un extraordinari ballarí que de forma inteligent no s'ha adormit en els llorers
n’hi s’ha acontentat només en exhibir
la seva tècnica. Les inquietuds emocionals i intel.lectuals l’han dut a ser un
artista terriblement inquiet, conduit a investigar, trencar canons i límits infranquejables.
I aquí està el risc però també la seva grandesa.
Lo Real és el seu espectacle més ambiciós i també
pretensiós. La grandisiotat està present en el nombre d’intèrprets, en els elements
escenogràfics i en els crèdits que figuren a aquesta producció. Però això tant
si val si el resultat aconsegueix remoure l’emoció de l’espectador, i Lo Real, ho fa. No, si valorem l’espectacle
de manera global doncs té una excessiva durada i en el seu discurs és difícil
veure-hi un fil conductor; però sí, si valorem imatges que per si soles
aconsegueixen ser memorables, com per exemple, molts dels balls que Galván fa
en solitari; el fragment on les cordes d’un piano es converteixen en filferros
elèctrics d’un camp de concentració entre els quals si veu atrapada una
esplèndida Belén Maya, i humorística escenificació que fa Isabel Bayón de la
folclórica Carmen La Chinche, entre
altres.
Israel Galván ens presenta l’obra com una dansa contra l’oblit de la
persecució i extermini dels gitanos pels nazis, i en el seu contingut si percep
un denominador comú present en la
majoria dels espectacles de l’artista: la mor, que aquest cop ve acompanyada
per moltes altres referències com, per exemple,
el personatge de Leni Riefensthal, la
realitzadora nazi, o el qüestionament d’on
radica la fascinació dels feixismes pel món folklòric dels gitanos espanyols. Un excés d’idees moltes de les quals es queden
en essència, doncs es fa difícil lligar caps entre allò que explica el programa
de mà i el propi Galván a entrevistes, i el que es veu dalt l’escenari.
Repeteixo: Lo real conté fragments
memorables, però el seu desenvolupament és irregular i excessiu. De totes
maneres, a més a més de la presència Galván, la col.laboració de Belén Maya, Isabel
Bayón, dues excel.lents intèrprets, de Juan Gómez “Chicuelo”, extraordinari
guitarrista, i del quadre de músics, fan que Lo real sigui un espectacle imprescindible de veure.
