Lucky Shots

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Hannah Rogerson, Jessica van Cauteren, Melanie Weijters, Maartje Pasman, Marc Naya Diaz, Angela Pitarch Isart
Interpretació musical:
Steven Holsbeeks
Producció:
Paulien Truijen
Sinopsi:

Peça coreogràfica i performativa sorgida del desafiament a la llei de la gravetat. Una representació fragmentària en què se succeeixen diferents situacions. Una ensopegada amb resultat d'aterratge sobre el paviment. Els intèrprets aturen el temps, rebobinen i repeteixen per tal de canviar el resultat. Taques en una tela de pícnic, una ampolla buida al costat d'un vidre trencat. Un frisbee. El rastre és de vi, de sang, de pintura o de salsa de tomàquet? El públic participa en aquest joc de pistes per tal de reconstruir una història coherent. Un cant a l'empatia i a la imaginació dels espectadors.

Crítica: Lucky Shots

10/09/2017

Una coreografia farsesca vinguda de la fredor centreuropea

per Jordi Bordes

Imaginem que Mr. Bean ballés. Que els seus gags de persona antisocial, egoista, incapaç de ser empàtica amb els altres personatges del capítol, i despistadot, llencés un disc volant. Llavors, passarien totes les conseqüències que es van desenvolupant a Lucky shots, tot una ironia molt actuada. El que sobta és que, si els artistes mediterranis hi construirien una gran exageració, amb àmplies gesticulacions i moviments de braços exagerats; aquesta companyia holandesa tira de fredor escandinava. Prefereixen no expressar gaire res amb els seus rostres, ni evocar ni una paraula, ni un so. Només, això sí, ser una màquina perfecta que deconstrueix el telefilm, frame a frame, cap al revès (amb uns moviments  que pdorien recordar el treball de Tomeo Vergés (Anatomia pública). La música sí que els acompanya, i els hi dóna un cert color per entendre cada situació. De fet, són gags de patacada, sempre caigudes, esquitxades per tot arreu, més o menys racionalment. Però amb unes ganes d'embrutar l'escenari evidents.

És curiosa l'entrada i sortida d'escena: des dels carrers del darrere (creuant carreteres si és necessari) i a quatre grapes, amb el centre de gravetat molt a prop del terra. Amb els seus vestits jaqueta de tub semblen escarabats. El moviment és mil·limetrat. Sense els salts i l'expressivitat dels Conseqüències de Moveo (compartien plaça junts, a Tàrrega), coincideixen amb una dansa un punt acrobàtica, de contacte, trepitjant-se els uns als altres, posant peus sobre articulacions dels altres. Diuen els Manel que mai regalaran un Boomerang al seu disc 10 milles per veure una bona armadura. Vist el resultat, sarcàstic i fred alhora de Woest, potser que ningú regali tampoc un disc volador. Ara, el treball d'aquesta companyia és un punt inquietant, de personatges extrets d'una pel·lícula d'intriga. Però amb l'afegit de la sortida desconcertant de tot un Mr Bean, per exemple...