Lulla

Dansa | Familiar

informació obra


Escenografia:
Kit Bjørn Petersen
Intèrprets:
Gerd Elin Aase, Nils Christian Fossdal
Autoria:
Pol Jiménez
Coreografia:
Juan Carlos Lérida
Sinopsi:

Lulla ens mostra les cançons de bressol en formes noves i tradicionals. Una trobada musical oberta a la participació de nens i adults.

Lulla no explica una història precisa; en canvi, utilitza ritmes infantils per convidar a la interacció física i musical amb el públic.

Crítica: Lulla

16/11/2018

Una repetició sonora i un contacte màgic

per Jordi Bordes

La companyia noruega Dybwikdans presenta una peça que parteix del més clàssic però que ho sap bastir amb elements interactius i sempre mirant de ben aprop els més menuts per deixar-los abordar el centre de l'espai, cap al final de la trobada. 

És una obra sense narració. No cal. El que hi ha és molt susu, tendre, sempre ben atents a les reaccions de la canalla, que entenguin quins són els elements de joc,i de convivència. Molt probablement, els nadons (en sessions familiars, entren amb les mares) es bategen en l'art del teatre. Aprenen que hi ha uns estímuls, molt suavitzats, en aquest espai ben reduït i íntim i que poden reaccionar quan els intèrprets els hi donen l'opció. Ho fa com qui agafa un caramel d'una senyora gran al metro i, quan l'intèrpret els somriu, respiren alleujats i guanyen seguretat. 

L'espai, una mena de tipi amb planetes de coixins ben tous amb boles que es projecten, ja és molt  suggerent. Però el que dóna la clau és anar a buscar-los tot cantant una cançó de bressol, com si fos un flautista d'Hamelin. Amb el temps, s'atemperen els nervis dels més menuts i se'ls hi van donant opcions al joc, a la interacció, sigui tocant tecles d'un xilòfon arcaic o pendulant una de les boles penjades. A la música quasi gutural de les cançons (intel·ligibles, noruegues)  s'hi suma, puntualment, un zimbreig lleu, un moviment suau pendulant repetint o fent el contrapunt a les boles que pendulen. Tot és tou, petit i càlid.