Lumimic

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Pau Caracuel, Joana M. Pericàs, Octavi Rumbau
Composició musical:
Octavi Rumbau
Autoria:
Ramon Simó, Joan Alavedra
Sinopsi:

Aquest espectacle s’inscriu dins del Festival IF Barcelona. IF Barcelona busca desenvolupar el llenguatge dels titelles, els objectes i les diverses manifestacions del teatre plàstic i visual acompanyant diverses companyies en els seus processos de creació en períodes biennals i programant espectacles de companyies tant locals com internacionals.

“Besllum” vol dir la llum que travessa un cos. Partint d’aquest mot, que dóna nom al treball d’investigació sobre llums i ombres, es crea un espectacle de manipulació dramàtica a temps real que rememora els inicis del cinema.

Diferents objectes, opacs i translúcids, matèries orgàniques com plantes, arrels o aigua i fluids diversos es converteixen en titelles amb vida pròpia, gràcies al moviment incitat per la manipulació. A través d’aparells emissors de llum, com projectors de diapositives desballestats i transformats, els objectes cobren vida i es magnifiquen evocant paisatges imaginaris que van des de l’interior de l’organisme fins a l’univers com a escenari. Des de l’evolució del cosmos a la recreació dels líquids corporals, el funcionament dels òrgans, el teixit nerviós, els corrents sanguinis o la fotosíntesi, es crea una atmosfera enigmàtica que barreja l’astronomia amb l’observació interior de les cèl·lules. Del tot a l’u i de l’u al tot, ja que sovint en la vida, segons Besllum, d’un sol punt de llum se’n creen milers.

Juntament amb l’exploració sonora d’Octavi Rumbau, basada en l’organicitat i en el joc amb la percepció del temps i les seves paradoxes, la proposta del col·lectiu és un calidoscopi de possibilitats d’una dramatúrgia infinita.

Crítica: Lumimic

15/11/2017

Intrigant joc de llums

per Jordi Bordes

Aquest Festival IF, dramatúrgies de l'objecte, sembla reivindicar ser fill del Neo i, encara abans, del Festival de titelles i Teatre visual, que es feia biennalment a l'Institut del teatre. Sigui dit de pas. Perquè el treball amb els dos projectors i amb un so que li dóna una tercera dimensió es converteix en un diàleg a partir de l'obstaculització del joc de la llum. O de trobar-hi fórmules per a desenfocar-la o acolorir-la. És una peça que busca i troba noves formes de projecció. Des d'uns filtres opacs (potser l'únic objecte que coincideix amb el subtítol del festival). 

Estirats a terra, les projecsions evoquen al firmament i a les pluges d'estrelles d'estiu. Amb la certesa que serà molt més fàcil trobar aquesta pluja dins del pati interior del Santa Mònica que en un paratge ben fosc de les muntanyes. És un dispositiu que juga però que no prova de captivar emocions, ni revelar cap dramatúrgia ni personatge. L'abstracció pura que s'endinsa en les percepcions de cada subjecte i, des de la diferent concepció i sensiblitat modula, potser, unes reflexions diferents. Quan l'element a observar és tant obert, és imprescindible el punt de vista de l'espectador, per tenyir-lo d'una motivació concreta. I així es construeix un públic actiu i subjectiu alhora. Però aixo no treu que hi hagi una mínima voluntat  d'evolusió, més enllà del desplegament de tècnics suggerents que juguen amb dos canons de llum, en paral·lel.