«Aquí descansa Nevares», va dir l'escriptor Pere Calders amb motiu del seu exili a Mèxic. La troupe del Cirque du Soleil no descansa, ni a Nevares ni enlloc, perquè, després de dos anys de pausa forçosa per la pandèmia global i el risc de caure en fallida, ha tornat a aixecar el vol o, més ben dit, a aixecar la seva carpa, el Grand Chapiteau, per reprendre a Europa, des de Catalunya, la gira internacional, aquesta vegada amb un dels seus espectacles del catàleg, que prové del 2016, «Luzia», llum i pluja, extret de «luz» i «lluvia», l'espectacle que fa trenta-vuit del Cirque du Soleil des que va enlluernar el món a partir del 1984. «Luzia» té un guió que es balanceja entre la fantasia, la llegenda de la civilització asteca i, per primera vegada sota la carpa, amb l'aigua rajant a bots i barrals.
Fa la sensació que la llarga aturada de dos anys en el camí ha representat per al Cirque du Soleil una possible reflexió per entrar en una certa reconciliació amb el circ tradicional de pista, sense defugir tampoc el gran espectacle que li és propi i denominació d'origen, treballat escènicament i amb tot rigor.
«Luzia» és un espectacle que, a pesar que manté la típica o coneguda estructura narrativa marca de la casa, sembla que vulgui centrar-se més en la tècnica, l'habilitat, la destresa, el risc i l'esforç físic de cadascun dels artistes que protagonitzen cadascun dels números del programa.
I és aquesta admiració per l'excel·lència dels artistes allò que pesa més per damunt de l'embolcall de gènere fantàstic, la riquesa del vestuari, la potència musical, els efectes d'il·luminació i, com a excepció debutant, l'aportació de l'aigua que, en caiguda de cascada, serveix fins i tot de pantalla per a la projecció de símbols llegendaris de la cultura mexicana a la qual està dedicat «Luzia».
Tot comença amb un vol d'avió que encapsula en una mena de boeing gegant els almenys 2.600 espectadors de la carpa. Un paraicaigudista cau del sostre en un camp de crisantems. Hi ha una clau gegant —d'aquelles de donar corda a una joguina antiga— i el paracaigudista (el pallasso Eric Koller) obre el viatge màgic de «Luzia».
La gran papallona Monarca que és dels pocs lepidòpters capaços d'emigrar i travessar des del Canadà el golf de Mèxic cada any omple la pista amb el seu color original daurat. I un cavall metàl·lic porta de genet una dona (Helena Merten) que, com una crisàlide, és la que esdevé papallona. Gènere fantàstic a dojo.
Però de seguida el guió fa un gir i se centra, com deia, en l'espectacularitat dels diferents números. El busseig de cèrcols, cada vegada més difícil, amb algun intent fallit —¿nervis de l'estrena o estratègia precalculada?— per després, al segon intent, aconseguir l'objectiu i fer esclatar l'auditori.
L'Adagio, que homenatja el cinema mexicà, amb una ballarina i uns portadors que fan d'acròbates en l'aire. La roda Cyr entre cactus punxeguts i el trapezi. El pallasso de platja (novament Eric Koller), amb una gran pilota gegant inflable, que ha de guanyar temps amb el joc del xiulet i el gest, sense paraules, fent entrar en acció el centre i els laterals dels espectadors de les grades, mentre els auxiliars fan la primera eixugada de la pista de l'aigua que ha remullat el número anterior. Excés d'aigua i risc d'alentir el ritme amb una pausa més que llarga. Però el pallasso sempre té les de guanyar.
El ball del futbol, que sembla més aviat una remembrança nostàlgica de l'últim espectacle de la factoria Messi on la pilota era la principal protagonista. Aquí, la figura del malabar de pilota, peus, cames, genolls, cap... és el guineà Abou Traoré. I el gran número del pallasso sota la pluja —més aviat sota el diluvi—, que fa que l'incombustile Eric Koller aconsegueixi les primers complicitats espontànies dels espectadors més petits que l'orienten a crits cap on ha de tirar per aconseguir omplir la cantimplora amb una mica d'aigua, una subtil metàfora de la sequera d'una part del planeta i l'abundància de l'aigua a vegades desbordada d'una altra part.
I així, mentre s'arriba gairebé a la primera part de l'espectacle, una troupe de percussionistes fa la desfilada per garantir que hi haurà gairebé mitja hora d'intermedi —que sota la carpa hi ha també el marxandatge de records i la barra de consum per als que tinguin un budell buit que, junt amb les paperines de crispetes, sempre fan fer a la companyia “la primera pela”.
A «Luzia», els números més espectaculars de circ arriben un cop engegada la segona part. Com si la primera hagués volgut ser només un entremès per anar picant. Ara sí que el gènere fantàstic continua amb la desfilada de l'enorme jaguar amb portadors —no oblidem les típiques mulasses que la cultura popular catalana té i per tant no ens ve de nou veure un jaguar amb sis potes— però sí que aquí hi ha fins i tot una certa tendresa amb el jaguar quan, aprofitant la piscina d'aigua, s'acosta el morro de la bèstia a refrescar-se la gola. El jaguar és un dels moments en què la veu de la cantant mexicana Majo Cornejo impregna tota la carpa. Però, ¿què passa que no hi ha hagut mai més una aportació solista que hagi captivat tant com ho va fer en el seu primer contacte amb el Cirque du Soleil, la veu de Francesca Gagnon i aquella inoblidable «Alegria», composició de René Dupéré? ¿Nostàlgia d'un Cirque du Soleil encara verge, potser?
Deia que la segona part és plena de números espectaculars de gran risc. El Gronxador 360 posa a prova l'habilitat i la força del gimnasta rus Krystof Holowenko. Els malabars amb maces —cada vegada una maça més platejada que cau del cel— compromet l'habilitat del francès Cyril Pytlak —ai!, que li cau la bitlla!—, però finalment aconsegueix el cada vegada més difícil i l'esclat de l'auditori es repeteix.
Un altre número espectacular posa al límit el risc sense xarxa dels salts de la troupe de gronxador a gronxador, companyia russa, a alçada de més de 10 metres cada salt, amb la característica que la plataforma de la pista central es mou lentament de posició circular per tal que tots els espectadors, centrals i laterals, en puguin tenir una visió completa. Un número de pista d'aquells que deixen amb l'ai al cor i els ohhhhs! de l'auditori.
De tot el programa de «Luzia», es mereix una menció especial el contorsionista Aleksei Goloborodko, diria que la figura estrella de carn i os de tot l'espectacle. Un cos d'extrema flexibilitat, gairebé com si estigués fet de goma o, millor dit, potser de plastilina, que es modela fins a aconseguir unes posicions extremes que van de punta a punta de cos, de la punta del dit gros al clot del clatell.
Aleksei Goloborodko és un contorsionista rus, nascut el 1994 a Tulle. Té 27 anys, doncs. Ha fet formació de dansa clàssica i moderna, a més d'arts marcials xineses. Una figura de programes televisius i escènics que aquí és ara sens dubte l'estrella individual de l'espectacle «Luzia» del Cirque du Soleil, a pesar que la troupe i el programa i el guió que ha creat i dirigit el també pallasso Daniele Finzi Pasca —recordat aquí pel seu espectacle «Corteo»— es basa, com tots els espectacle de circ, en un treball de companyia sense protagonismes personals.
Un fi de festa espectacular sobre la pista simbolitza aquest treball d'equip. Només cal tornar a donar el tomb a la clau gegantina que havia accionat dues hores abans el pallasso Eric Koller per tornar a la realitat. Però encara que la màgia i la fantasia es quedin dins el Grand Chapiteau del Cirque du Soleil, també es guarden per molt de temps dins la memòria de la imaginació de cadascú. Com deia Pere Calders, «A “Luzia” també descansa Nevares». (...)
