La història de l’òpera està farcida de finals tràgics, però molt pocs toquen tant la fibra sensible del públic com la mort de Cio-Cio-San. La música de Puccini és única per la seva capacitat de despertar emocions, de revelar-nos com a pròpia la felicitat o el dolor dels seus personatges.
Madama Butterfly (Milà, 1904) explica la patètica història d’una geisha de Nagasaki, Butterfly (Cio-Cio-San), que confia cegament en l’amor d’un cínic oficial de la Marina americana, Pinkerton, que s’ha casat amb ella segons una llei japonesa que li permet el repudi i ha tornat al seu país. Quan descobreix que l’home que estima reapareix casat amb una americana i demana fer-se càrrec del fill que ella ha tingut durant la seva absència, posa fi al somni occidental que l’ha posseïda i es fa l’harakiri. L’obra se centra essencialment en Butterfly, amb una capacitat d’estimar i una delicadesa admirables. La partitura —amb elements d’exotisme refinat— s’adequa perfectament a la figura de la fràgil i sensible protagonista.
Òpera en tres actes. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en l’obra teatral homònima de David Belasco. Música de Gioacomo Puccini. Estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 17 de febrer de 1904. Estrenada en una nova versió al Gran Teatre de Brescia el 28 de maig de 1904. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 10 de desembre de 1909.
Infalible. Tercer cop que es presenta al Liceu aquesta producció del clàssic de Puccini que el Covent Garden va estrenar ja fa vuit anys i que redueix a mínims escènics una òpera que arriba a l'emoció més visceral a través de les seves arxiconegudes melodies. Amb una posada en escena elegant i sòbria combinada amb una il·luminació especialment suggeridora en escenes com el final del segon acte, on la Cio-Cio San espera pacient l'arribada del seu espòs el tinent de marina Pinkerton, aquesta Madama Butterfly esdevé una autèntica delícia per als amants del bell canto i de la melodia en el món de l'òpera.