Madame Marie

informació obra



Direcció:
Frederic Roda
Intèrprets:
Antònia Jaume, Òscar Intente, Salvador Miralles, Eulàlia Ballart, Joan Gomila
Producció:
La Fornal d’espectacles
Sinopsi:

María Altamir Latre és una de tantes víctimes invisibles del franquisme. El mes d’abril de 1937 se li obrí la que seria la causa 302/1937. El seu delicte? Tenir 85 monedes de plata. El règim franquista havia decretat que els ciutadans havien de canviar al banc les monedes de plata per bitllets en paper. La moneda espanyola s’havia devaluat molt i si Franco volia armament només s’ho podia pagar amb la plata dels espanyols. La sra. Altamir era la Madame –així se la coneixia- d’una casa dedicada a la prostitució a l’actual passeig d’Antoni Maura, més conegut per Na Camel·la, molt a prop de l’Escola Graduda, edificada per la segona república. Després del cop d’estat l’escola va ser convertida en presó i lloc de tortures i repressions.
“La manca de coherència i credibilitat d’un règim podrit per la corrupció i absència de principis, i d’una justícia que no podia ser diferent dels qui la patrocinaven, es manifesta quan s’escodrinyen els papers dels arxius. La seva lectura provoca sovint perplexitat, vergonya o indignació. Aquest cas, indecorós de principi a fi, permet en certs moments fins i tot una mitja rialla. Resultaria còmic si darrera de tot aquell tramat no hi hagués una persona que ho pagà amb una perllongada etapa de presó”
Carrabiners, militars i una madame. El règim en un bordell.

Crítica: Madame Marie

08/12/2019

Falta força a a la farsa

per Jordi Bordes

La Fornal Teatre construeix una dramatúrgia a partir del fet real de la denúncia de Madame Marie (Maria Altamir Latre) a Manacor, propietària d’un bordell i acusada sense fonament d’espionatge. La història tant ignorada de la memoria histórica, i més encara a les illes Balears (casos com Mar de fons o Diari d’una miliciana) ensenyen els papers de dignitat i d’oblit- Madame Marie bateix una mirada ben antagónica. La dramatúrgia de Joan Gomila i Antoni Tugores (qui va indagar el cas concret de Maria Altamir) es forja en moments carregats de farsa per part dels militars que van mirar d’aprofitar la seva pressumpta denuncia com a espia francesa per a poder escalar en la jerarquía militar. Però és una caricatura quasi amable, simpàtica, ben diferent, per exemple, de la icònica La torna d’Els Joglars.

L’acció es desenvolupa sense matisos. Cronològicament. Amb una narració inequívoca. Que desaprofita les subtrames (com la consciencia de Carme en exercir la prostitució per poder sobreviure) o els dubtes del tinent per evitar la preso de Madame Marie i la por a ser descobert de la seva covardia…. Sona estrany (tot i que ensenya un color que costa d’imaginar) que els militars del destacament de Manacor se seguissin expressant en català, però ja supera la credibilitat que la Guàrdia Civil escrivís els seus informes en català. Són detalls que perjudiquen la legitimació d’un cas tant desconegut que sembla transformar-se en ficció. Tampoc hi ajuda el fals documental en què se l’entrevista, aparentment. Si no és cert, si es juga amb el codi de la representació cal er honest per no generar equívocs. En casos com aquest és bo que, al final es puguin exposar de manera explícita els visos de realitat. Laika hi fa una exposició al vestíbul. També els de There was a fiesta al Tantarantana o Paquito forever projecta les imatges que constaten que es tracta d’un actor real.