Marry Me a Little

informació obra



Autor:
Stephen Sondheim
Direcció:
Toni Martín
Direcció Musical:
Xavier Torras
Adaptació:
Craig Lucas, Norman Rene
Intèrprets:
Mone Teruel, Toni Viñals
Músics:
Xavier Torras (piano)
Traducció:
Roser Batalla
Producció:
Teatre Lliure, Espai l'Amistat, Hold on Comany
Sinopsi:

'Marry Me a Little' és un musical que, sota la supervisió de Stephen Sondheim, utilitza alguns dels seus temes menys habituals per endinsar-nos en un fantàstic conte d’amor sobre dos desconeguts que comparteixen soledat i edifici. Aquesta personal i contemporània història romàntica no deixa de ser un reflex irònic i cruel de la vida moderna. És el nostre veí, que no coneixem, l’amor de la nostra vida? Què volem trobar en la nostra parella? Ha canviat la manera de comunicar-nos però... això perjudica o millora les nostres relacions? Totes aquestes preguntes troben resposta en un musical que reflexiona sobre la incapacitat que tenim les persones d'aturar el nostre rellotge vital per observar el nostre entorn més proper. La realitat que ens envolta. Les coses que realment importen i que, sovint, passen per davant nostre sense adonar-nos-en.

Crítica: Marry Me a Little

02/12/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Toni Polo

Fa goig ser un pagà del gènere i descobrir un musical de qualitat. Perquè crec que un bon espectacle agrada també a qui no sol freqüentar aquests tipus d’obres. I descobreix que aquest gènere (si és que és un gènere en sí, donat que hi trobem de tot: comèdia, drama, tragèdia...) té tota la força d’una narració i tota l’emoció d’unes cançons. Tan fàcil de concebre i, alhora, tan difícil d’aconseguir.

I no crec que Marry me a little sigui una obra fàcil. No ho és perquè no hi trobem un fil conductor ben definit. No és una successió de fets lligats l’un amb l’anterior. Estem davant d’una situació explicada amb cançons, amb tota la seva intensitat, el seu humor i la seva sensualitat. Explica simplement la història d’una dona i un home que viuen un a sobre de l’altra i comparteixen, sense saber-ho, un munt de coses. Els dos se senten sols i, alhora, necessiten una certa soledat, per això busquen un amor que no els estranguli i que els permeti seguir sent qui són. “Casa’t una mica amb mi”, el títol ho diu tot. “Amb la dosi justa de petons i crits”, “mima’m més que d’altres, però no excessivament”, “amb passió de bojos però amb cert control”, canta ella. El millor és deixar-se endur per la màgia de les composicions del mestre Sondheim, posar-nos a les seves mans i escoltar el que ens canten els protagonistes.

Ell està a casa seva; ella, al pis de sota. Van al gimnàs (quina rutina, haver-ho de deixar als pocs dies...!), potser surten de copes, llegeixen... però els falta algú al costat. La trobada és irremeiable. S’han de trobar i s’han de parlar i han de veure que són ànimes bessones. Que de l’encontre sorgeixi l’amor... ja és una altra història, la que cada espectador vulgui imaginar-se.

Em quedo amb els regitres de la Mone Teruel. Em quedo amb la veu de Toni Viñals. Em quedo amb el visrtuosisme i la discreció de Xavier Torras al piano. Em quedo amb l’aposta de Toni Martín per un musical de petit format que ens canta un conte d’amor, o de desamor, o de soledat... I em quedo amb una narració que em pertany com pertany a tothom, estigui o no enamorat, estigui o no buscant l’amor. Una història propera, quotidiana i tendra. Potser per això a l’espectador no se li esborra el somrís de la boca gairebé en cap moment.