Medea

Teatre

informació obra


Direcció:
Andrés Lima
Companyia:
cia. Teatro de la Ciudad
Intèrprets:
Aitana Sánchez-Gijón, Laura Galán , Joana Gomila, Andrés Lima
Escenografia:
Eduardo Moreno, Alejandro Andújar, Beatriz San Juan
Vestuari:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Valentín Álvarez
Vídeo:
Miguel Ángel Raió
So:
Sandra Vicente, Enrique Mingo
Composició musical:
Jaume Manresa
Interpretació musical:
Joana Gomila, Joan Roca, Jaume Manresa, Coro de Jóvenes de Madrid
Ajudantia de direcció:
Laura Ortega
Producció:
Teatro de la Ciudad, Teatro de La Abadía
Autoria:
Sòfocles
Adaptació:
Miguel del Arco
Sinopsi:

Una dona en plena maduresa de la seva força, intel·ligència i bellesa, que ha fet l’inenarrable per l’amor d’un home, s’esqueixa l’ànima per trobar les paraules que donin forma als fets que executarà per venjar-se’n, ara que li nega l’amor. Aitana Sánchez-Gijón envoltada d’un ‘cor de nens’, empesa pel seu pathos a assassinar-los.

“Encara no saps què és plorar, espera’t que siguis vell.”

“No hi ha un dolor pitjor que el de l’amor” diu Medea, diu Sèneca. Si això és així... què hi podem fer? Que no ho hem sentit mai, això? Medea és atreviment, Medea ens fica la mà sencera a les ferides i ens enfronta als nostres terrors, o més ben dit als nostres dolors, o encara més ben dit: si el dolor és signe de vida, a la nostra vida. Per això em fa por Medea, i tot i així no puc parar de mirar. Medea, tan contrària a la idea de virtut de Sèneca i en canvi tan atractiva per a l’autor. 

Andrés Lima

Crítica: Medea

05/12/2015

Passional mirada d'una Medea visceral, violenta i fràgil, alhora

per Jordi Bordes

Andrés Lima aposta per la fisicalitat. En comptes de l’aire i de la verticalitat entre els mortals i les divinitats, la bruixeria que se li atribueix a Medea trasllada la posada en escena al món terrenal, ben horitzontal. La creació de l’univers dels déus apareix com els vímets des d’on es construeixen uns personatges, ben humans, d’una tragèdia que supera la raó. Per això, Medea és capaç de fer mal als seus propis fills només per venjar el seu germà i per ferir de mort el seu enamorat Jason. Tot i la dicció sentida d’Aitana Sánchez-Gijon (Medea), la mirada del personatge coincidiria amb les situacions de pares que utilitzen els fills com a arma per a negociar una separació fins a l’extrem, amb fest luctuosos que ben bé es poden trobar a les pàgines de successos dels diaris.

Andrés Lima es desplega en múltiples personatges, dins d el'escena. No hi ha cor; en tot cas, es dóna forma a través de les veus gravades del Coro de Jóvenes de Madrid. Hi ha moltes ombres, una voluntat notalbe i molt ben aconseguida de baixar al mite a la terra, enfangar-la per ensenyar que ella també diposa d'actituds tant imperfectes com humanes. Lima aposta per una posada en escena de violència insinuada (perquè es representen els crims a escena) com defensava la mirada del mite de Sèneca. Té aquella violència silenciada, intuïda, que ressona dins del cervell de cada espectador, com a "Hamelin" dels seus Animalario. Dolorosa però intensa referència.