Memòries d'una puça

informació obra


Un nou treball enèrgic, desinhibit, sense xarxa de Sol Picó, estrenat al Temporada Alta d'aquesta tardor i posterior presentació en la passada edició del Festival Grec 2013.

Autor:
Sol Picó, Txiki Berraondo (dramatúrgia)
Coreografia:
Sol Picó
Direcció:
Sol Picó, Txiki Berraondo (direcció teatral)
Companyia:
Companyia de dansa Sol Picó
Escenografia:
Joan Manrique
So:
Carlos López
Vestuari:
Valèria Civil
Intèrprets:
Sol Picó, Valentí Rocamora i Torà, Carles Fernández Fuentes
Composició musical:
Carlos López
Text:
Rafael Metlikovez, Txiki Berraondo (dramatúrgia)
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Producció:
Cia Sol Picó, Festival Temporada Alta 2012, Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Decadència, desolació, pèrdua.... Són conceptes que, en el context de la crisi que afecta Europa, s’han convertit en part del nostre paisatge vital. Però la pèrdua pot ser, també, una oportunitat. Així ho veu Sol Picó en un espectacle en què la fantasia i l’absurd obren una porta a l’esperança. Ella ens presenta uns personatges patètics o insignificants com una puça que ens conviden a escapar d’una situació asfixiant i a preguntar-nos si avancem o fugim. Utilitzant un llenguatge coreogràfic ple de sorpreses, els protagonistes tan aviat ballen una dansa escocesa entre un mar de deixalles com es fiquen dins d’una ampolla i es llancen al mar a la recerca d’un futur millor, o intenten fer-se desaparèixer amb improvisats trucs de màgia... Pura poesia per parlar-nos d’un present que, massa sovint, està mancat de bellesa i idealisme.

Crítica: Memòries d'una puça

12/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Ramon Oliver

Sol Picó comença el seu nou espectacle amb la llegendaria i esperançada "Over the rainbow", mentre ella i els seus companys escènics ballen agafats de la mà  gairebé com ho feien Judy Garland i els seus amics camí de la ciutat de Oz. Però en aquest cas, no espereu veure cap arc de Sant Martí damunt una carretera de rajoles groques, sinò un emblemàtic "torito" Osborne en avançat i molt metafòric estat de destrucció, ficat en un paisatge desolador i ple de llaunes de begude buides i convertides en deixalles. Aquest cop, fins i tot l'humor habitual de Sol sembla una mica ennuvolat. I com a conseqüència, li acaba sortint l'espectacle més pesimista de la seva trajectoria.  La qual cosa no seria cap problema, si no fos perquè resulta ser també un dels més irregulars que ha presentat mai. No falten moments notables, gairebé sempre centrats en les seves intervencions en solitari. I no falta tampoc un final espectacular en forma d'ampolla a la deriva,d'aquells capaços de fer-li pujar punts a qualsevol espectacle. Però abans d'arribar a l'ampolla del SOS, ens trobem tambè amb una dramatúrgia un xic feble, una primera part molt reiterativa, i una coreografia mancada d'un puntet més d'imaginació.