MiraT

informació obra



Intèrprets:
Jordi Panareda
Autoria:
Circ Pànic, Marta Carrasco
Direcció:
Piero Steiner, Stéphanie Coppé
Assesoria de moviment:
Lali Ayguadé
Composició musical:
Dalmau Boada
Interpretació musical:
Dalmau Boada / Ignasi Pujol
Escenografia:
Jordi Panareda
Companyia:
Cia. Marta Carrasco
Sinopsi:

A la pista hi ha un personatge i una balança de grans dimensions. Jugant amb els pesos i els contrapesos, tot oscil·lant, tot girant, tot ballant, aquest personatge emprèn un viatge cap a la recerca dels límits de l’equilibri. MiraT vol ser una reflexió sobre la fragilitat de l’ésser humà, una metàfora visual sobre l’equilibri i les situacions crítiques, sobre el fet d’haver de prendre decisions importants. 

La balança és la base de l’espectacle, és l’eix al voltant del qual es vertebra tot plegat. MiraT és una suma de dansa contemporània, tècniques de les arts del circ, perxa xinesa, música en directe, tocs humorístics i molta complicitat. Un espectacle poètic que impulsa al públic a identificar-se amb les vivències del personatge, que incita a mirar-se i a exposar-se a la mirada dels altres, a confrontar-se amb la pròpia solitud, a emprendre un viatge personal i simbòlic cap la pròpia balança interior.

Crítica: MiraT

21/04/2017

Equilibris amb artilugis rudimentaris i un pessic d'emoció

per Jordi Bordes

Circ Pànic tira del gust pels artilugis de tacte aspre. Manolo Alcántara ja va introduir dos instruments de corda a Rudo en un circ fet, també, de rampoines i que acabava construint un preciós arc. També els d'Escarlata Circus van tirar de la rugositat de les pedres trobades pel bosc per construir un preciós museu, carregat de silencis i de misteris amb els elements més pesats de la Natura (Corroc). Ara, els de Pànic (L'home que perdia els botons) remeten a una mena de personatge emocionadís, que busca algú amb qui compartir la seva aspra soledat. Vol jugar, ballar i compartir. Puntualment, compta amb el públic. L'engranatge funciona, tot i que necessita més funcions per fermar millor els punts de seguretat i resoldre amb eficàcia les dificultats de l'aparell, una mena de bàscula amb la que pot equipar una barra amb la que fer equilibris. 

Aquesta mena de personatge d'illa deserta (com els Nàufrags de la Industrial Teatrera) busquen un company. Com aquella mítica pel·lícula de Tom Hanks del 2000 i el seu Mr. Wilson. El protagonista transmet bé les ganes de joc i de voler cedir els seus tresors; evita la sobregesticulació i, des de la contenció, s'expressa amb tendresa i calidesa alhora.

En la seva funció al Trapezi, unes setmanes més tard, havia canviat els fermalls de la barra que pendula amb l'aparell i va eliminar tot tipus de risc. Potser caldria explicar que, si aquest personatge surt d'una illa deserta com topa amb  els elements amb els que va armant la seva nau. A la preciositat poètica, d'un solitari que lluita per tenir companys de joc (o de viatge) se li suma l'equilibri de l'inici, la força i el desgast físic (constant) i la perillositat quan  aconsegueix fer moure l'engranatge els 360 graus i que a mesura que la corda s'escurça la barra i el bidó obert passen fregant-lo.