Beth Escudé té un plantejament a escena únic. Li agrada descriure situacions tràgiques en una cert clau de comèdia. De fet, realitza una mena d'ucronia personal, inventant-se personatges, contaminant la història voluntàriament perquè el seu artefecta sigui ben sonor. És un camí molt perillós perquè confon l'espectador entre el que és una notícia publicada (per tant real) amb les motivacions de com i qui decideix fer un clam a la llibertat en ple franquisme des de l'altar del monestir de Montserrat.
El treball sí que permet gaudir de la capacitat d'imitar i de transformar-se en múltiples personatges l'actor Carles Bigorra. Però no hi ha personatge en el què aprofundir contradiccions, en el que fer-lo humà, perquè tot és desproporcionat. Hi ha un gran risc quan altres personatges (que també interpeta ell) es doblen amb un video (gravat) cosa que exigeix una gran concentració per no perdre el paper i dir-lo amb els temps necessaris. Perquè si es va massa depressa, genera una silenci revelador. I tota la fusteria cau irremeiablement. Per molt que es trobi la fórmula d'omplir aquestes sonores pauses.
El resultat és un quadre, per moments divertit, però que no se sap amb quina pretensió ha estat confeccionat. Divertir? Provocar? Denunciar? Fer la caricatura de Himmler en la recerca del Sant Greal al Monestir de Montserrat, o del propi Franco (sota pal·li!) té quasi l'efecte contrari perquè, amb l'aire còmic, els fa més amables del que van ser, a jutjar per les seves decisions en guerra i en dictadura. Sí que és cert que Franco va ser rebut amb honors a Montserrat i sembla que, efectivament, Himmler investigava sobre els rumors del sant Greal. Però d'això a inventar-se un pare que, per una malaltia estranya, aprèn a imitar-los sense poder-ho evitar, no treu cap a res. El capítol a Colòmbia, en canvi, sí que s'hi pot trobar la lluita de poder del monjo i unes discussions constructives amb un avi del llogarret. Però sonen més a un annex d'una peça mig escrita que a una unitat amb el dissortat pare Montiel.
Com ja passava a Aurora De Gollada (TNC, 2006), Escudé renuncia al conflicte, a la contradicció. Troba una escena tràgica i l'explota amb la comèdia, amb grans dosi de farsa i inventant espais i situacions, que confonen i esborronen el pla. I, així, l'espectador queda perplex, sense saber què li exposen davant dels nassos ni quina lectura fer-ne, més que topar amb una atractiva sorpresa que es demostra estèril, on poder lligar les intencions.
