Mordisquito (tangos per a tres veus i un fantasma)

informació obra



Companyia:
Teatre de Part
Dramatúrgia:
David Bo
Direcció:
Marc Vilavella
Ajudantia de direcció:
Mara Fernández
Intèrprets:
Xuel Díaz, Laura Yvars, Úrsula Garrido, Rubén Yuste
Escenografia:
Jordi Bulbena
Composició musical:
Marc Font Prat
Sinopsi:

Tres dones van formar fa temps un grup de música, “Vachaché”, dedicat al tango clàssic. Però es moren de gana. Així que s’han marcat una data límit: Si no troben una feina digna que salvi el grup en aquest temps, es dissoldran, deixaran de banda la seva passió i es buscaran la vida per separat. I el miracle es produeix. Aconsegueixen el “bolo” somniat. Sembla que res pot anar malament… fins que l’organització de l’actuació els veta un compositor. Han de fer cas a l’encarregat o a la seva dignitat artística? L’aparició de l’espectre del compositor vetat només aconseguirà complicar la trama. Un conte de Dickens ambientat en un karaoke. O si ho preferiu: uns tangos per a tres veus i un fantasma.

Crítica: Mordisquito (tangos per a tres veus i un fantasma)

23/12/2019

Una bona idea amb un bon final però que queda curt de tensió

per Jordi Bordes

Construir una dramatúrgia per justificar una cantada de repertoris de tango (i alguna divertida cutrada de karaoke). Aquest treball construeix un codi fantasiós (un fantasma del cantant Discépolo respon a una invocació involuntària i flirteja amb les cantants del Vacaché) a partir del recurs del tul. Un recurs senzill i gràfic que ordena i dóna joc a la dramatúrgia. També Pep Tosar ha utilitzar les ombres del tul per separar la creació i la metàfora (en ball o en música) amb el poema de molts personatges literaris: Damià Huguet: Esquena de ganivet; Lorca (Federico García). O hi ha jugat per a adaptar l'Ivanov de Txèkhov.

La companyia Teatre de Part idea un grup d'antiheroïnes, que no surten de la seva misèria. Volen triomfar com a cantants de tangos, reivindicar el músic Discépolo que els ha enamorat pel seu compromís social. Les cançons són un plat referencial que il·lustra la situació dramàtica (en certa manera com aquell Bed & breakfast a partir dels Amics de les Arts) i la connexió amb el fantasma els permet saltar a unes escenes surrealistes (a partir de la màgia de bufar un clavell). Es desconnecten de Discépolo fent una mena de trango desestructurat, ballat en clau de Max Headroom.

El dilema es planteja quan reben un encàrrec (per fi) que les pot treure de l'ostracisme però que els adverteixen condicions per a la seva interpretació. I això suposa un encès debat entre les components per decidir si han de mantenir la dignitat d'artistes en la misèria o poden empassar-se l'orgull i acceptar les condicions del bolo. La peça torna a agafar empenta al final, amb un bis (quasi obligat) i que hi intervenen més persones de les tres cantants i el fantasma. No farem spoilers... és un final ben resolt, ben tensat. Però durant massa estona de l'obra, no es desenganxen del ritme pausat del tango, d'unes escenes que els hi falta un gir que sorprengui. Potser perquè la trama es planteja de seguida i no es despleguen subtrames que donin complexitat i contradiccions als personatges. Eldramaturg Llàtzer Garcia, al 2010, va voler rescatar el compositor Esquivel i va patir d'una situació semblant, tot i la sortida fantasiosa. Hi ha camí per al trio de cantants i el cantant de tangos. Sobretot, quan s'atreveixin a sortir del tòpic: guanyaran en llibertat i en sorpresa per al públic.