Moving with Pina

informació obra



Producció:
Il Funario – Pistoia
Autoria:
Daniela Feixas, Carla Torres
Sinopsi:

Cristiana Morganti va ser durant una dècada ballarina solista del Tanztheater Wuppertal de Pina Bausch. Va assajar i va ballar coreografies que el públic ha admirat amb fervor. D’aquella experiència vital i artística neix una conferència ballada per compartir la poesia, la tècnica i la creativitat de la gran coreògrafa alemanya. Un viatge per l’univers de Pina Bausch des de la perspectiva del ballarí. Una oportunitat per descobrir la devoció, la imaginació i l’amor pels detalls d’un llenguatge coreogràfic únic i revolucionari. Una ocasió per descobrir molts secrets, sobretot, com es crea la màgica i misteriosa relació entre l’artista i l’espectador.

Crítica: Moving with Pina

11/07/2018

Morganti ens ofereix una fantàstica aproximació al geni de la Bausch, tan farcida d'admiració com de sentit de l'humor

per Ramon Oliver

Un gest, el mateix gest, pot agafar significacions radicalment diferents segons el context en el qual ens el trobem. Aquesta evidència tan evident , de vegades a les persones ens pot passar desapercebuda. Però no pas a una gran coreògrafa com ara la genial Pina Bausch: ella sabia molt bé com extreure totes les possibilitats del més petit gest quotidià , posar-se a jugar amb elles,  i atorgar-li dimensions insospitades. Aquí tenim com a mostra un dels moments més enlluernadors d’aquesta mena d’estupenda ( tot i que massa breu; els 75 minuts de la lliçó magistral passen volant i et deixen amb ganes de molt més ) “master class” sobre l’incommensurable talent de Pina que Cristiana Morganti presenta amb el títol de “Moving with Pina”. I ella sap molt bé el que significava moure’s al costat , sota la mirada ( una mirada a la qual no se li escapava res de res) , i seguint les mil·límètriques indicacions de Pina: al llarg de més de dues dècades va ser ballarina solista de la mítica companyia, la Tanztheater Wuppertal, amb la qual la Bausch va canviar com qui diu el curs de la dansa contemporània, i es va inventar també com qui diu una mena de nou gènere coreogràfic al quan identifiquen amb el nom de dansa teatre.

Anem a l’exemple enlluernador al qual em referia abans. En un moment del seu espectacle conferenciat , Cristiana ens mostra una sèrie de gestos que van ser el resultat d’unes sessions de treball al llarg de les quals, Pina els hi va demanar al seus ballarins crear moviments clarament inspirats en els moviments i les reaccions infantils pròpies dels més petits de la casa. I a continuació li demana a un espectador voluntari que es pugi a l’escenari, per limitar-se a seure a una cadira d’aquelles que també agafen una significació diferent quan les inclous a l’univers Bausch: de seguida et ve al cap aquell escenari ple de cadires i més cadires de “Cafe Müller” , l’espectacle amb el qual Pina evocava amb un toc de dolorosa melangia les vivències i la sensació de solitud que va experimentar durant la seva infància corrent entre les cadires del cafè regentat pels seus pares,  i observant el món sota una taula. Precisament, ara fa poc més de 10 anys Pina es va acomiadar de nosaltres ballant al Liceu aquesta coreografia sensacional poc abans de la seva sobtada mort.

Però no ens deixem arrossegar per la melangia, perquè provocar-nos  aquest sentiment no entra en els càlculs de Cristiana. El que ella vol , és que ens adonem de la forma com aquells gestos innocents propis de criatures, agafen una insinuant carrega eròtica quan es reprodueixen davant aquest espectador segut a una cadira: la genialitat de la Bausch queda palesa en aquest canvi d’intencionalitat del gest. I alhora, queda també palès de nou ( això, es fa evident des del mateix moment en el qual irromp a l'escenari) el carisma comunicatiu d’aquesta Cristiana que, paradoxalment, ve a representar en molts sentits el pol oposat de la Bausch. De vegades, quan veus una coreografia perfectament articulada, tendeixes a veure alhora els ballarins i les ballarines que l’executen com si fossin part d’un tot i compartissin fil per randa les mateixes emocions i la mateixa concepció sobre la vida. Doncs, no: aquí teniu una mostra irrefutable del contrari.  Mediterrània, comunicativa fins a dir prou, acostumada a xerrar sempre pels colzes segons pròpia confessió, la Morganti es situa ben bé  a la banda oposada del caràcter introspectiu, germànic ,minuciós fins l’extenuació amb el qual se’ns presenta la Bausch. I  escoltant el que ens diu la Morganti, no costa gaire imaginar que Pina  mai hagués explicat les seves coreografies , o el seu concepte del que significa un moviment, o la seva manera  d’entendre el que implica ballar a un escenari ple de terra que va generant una pols capaç de ficar-se per tots els porus de la pell dels ballarins ( l’escenari de la superba “La consagració de la primavera”) de la forma com ho fa Cristiana. Però és que això és propi també de les classes magistrals veritablement magistrals en les quals algú intenta transmetre’ns de forma entenedora el legat d’algú altre : la personalitat de qui l’imparteix acaba impregnant la visió que ens transmet sobre el treball creatiu de l’homenatjat o l’homenantjada. I si a sobre t’has passat mitja vida ballant al seu costat, com no t’has de fer teus els seus moviments! Cristiana ho fa de manera fascinant, i alhora li rendeix a Pina el millor dels tributs possibles: aquell que serveix per a crear vincles encara més intensos entre el talent d'una gran creadora i el públic receptor que admira de lluny la figura mítica , però que gràcies a "classes" com aquesta, la pot sentir molt més propera.